Anna Miralpeix

Ja se sap que el sentit comú és el menys comú dels sentits. No sempre tenim prou present, en canvi, el que ens recorda Anna Miralpeix (Vic, 1979): «La major part de les coses importants són obvietats que no hauríem d'obviar.»

Miralpeix duu la poesia dins el pit. De petita, ja escrivia meticulosament un dietari. En acabar d'anotar-hi els seus sentiments, cada dia el desava ben tancat i en guardava la clau en un lloc segur. De gran, ha continuat escrivint amb el desig de qui esprem els moments fins a plorar-ne llàgrimes a un riu convincent.

Sense la necessitat de regar-les, a la seva casa prop del Ter i de Borgonyà, a la colònia osonenca de Vila-seca, broten com un esclat potent les paraules i les tulipes: «Que no se'm cremi la casa, que hi tinc tots els poemes, dins!»

Com un sismògraf especialment atent als moviments dels terratrèmols, té clar que el poeta ha de ser algú que visqui molt pendent del que vol dir-nos la vida que batega davant els nostres ulls: «La poesia existeix. Només hem d'observar-la i transcriure-la.»

Delicada fins a la fragilitat més extrema, l'ànima del poeta se sent vulnerable. «El poeta és algú que tremola sempre com una fulla d'àlber», va afirmar en una ocasió Salvador Espriu. I, malgrat tot, llegint els poemes més impactants, ens sentim inclinats a creure que Hölderlin tenia raó: «Tot el que perdura ho funden els poetes.»

Joan Brossa va ensenyar-nos que la poesia no és només uns textos reunits en un objecte anomenat llibre, sinó que també habita altres espais i es manifesta a través d'altres vies. «De mica en mica, la poesia i jo, nuades, vam anar instal·lant-nos totes dues l'una en l'altra», confessa Miralpeix. Artista atreta per diferents llenguatges, expressa la poesia a través de la paraula (hi ha versos seus editats a les antologies col·lectives Les vacants i Quàntiques!), el teatre (ha presentat amb Marta Parramon els muntatges Sensuals i Passatgers, tots dos sobre literatura), la música (ha guanyat premis com a pianista i ha tocat en diversos grups), la imatge (és llicenciada en Comunicació Audiovisual), la dansa...

Ara que l'harmonia li omple el cor i silencia la veu interior que fins al neguit persistent l'ha volgut interpel·lar sempre sobre el pas del temps, el nus que l'estreny a la poesia l'empeny a obrir finalment les ales: «Si n'hi ha, de llocs per anar a volar!»