Humor anglès

En situacions extremes els anglesos recorren a l'humor. És la seva millor arma defensiva. M'ho explica, amb admiració, un que torna d'un creuer pel Mediterrani (que es dediqui a aquestes activitats en els temps que corren m'obliga a mantenir el seu nom secret per salvar-li l'honorabilitat). M'explica, el ric, que van passar-se gairebé tot el viatge vomitant a causa d'una intoxicació (justícia poètica!). Les reaccions de la gent seguien fil per randa els tòpics nacionals: els espanyols cridaven i feien el milhomes, els catalans calculaven les pèrdues, els italians resaven, els alemanys organitzaven, els americans preparaven demandes per danys i perjudicis, i els anglesos –entre vòmit i recargolada d'estómac– es reien de la seva desgràcia i practicaven l'humor negre. L'humor és una vella estratègia de supervivència, molt més agraïda que la desesperació o l'habitual indignació. La fórmula és ben senzilla: és tractar les coses serioses com si fossin trivials i les coses trivials de manera seriosa. La ironia és la forma més refinada de l'humor i, en els anglesos, és instintiva. L'obra literària de Swift, Wilde o Jane Austen en són una font inesgotable. La ironia britànica ha generat dos efectes col·laterals: l'understatement i la flegma. El primer és l'art de subestimar els èxits propis. Exemple: Dos amics acaben de coronar un vuit mil i, mirant el paisatge des del cim, un diu: “No és pas lleig del tot”. L'altre el posa a lloc de seguida: “Potser sí, però no comencis a parlar com un poeta enamorat ara tu!”. Quan algú va felicitar un atleta per haver guanyat el campionat mundial de triple salt de seguida hi va posar sordina: “De fet, només es tracta de saltar sobre un sorral”. La flegma també és marca de la casa. La contenció és una reacció innata. Per això molts anglesos troben que el pitjor d'ofegar-se és haver de cridar “auxili!” i fer aquests escarafalls. Això ha fet que molts britànics estiguin radicalment en contra del fet d'ofegar-se.