Un ple total

Sembla que no és el mateix un ple que un ple total. Un acte en què hi ha hagut un ple és un acte on ha anat molta gent, però un acte on hi ha hagut un ple total, com ara la primera conferència del cicle que un diari de Barcelona ens deia que ha organitzat la Cambra de Comerç ad majorem gloriam de Xavier Trias, és un acte on fa tot l'efecte que hauria estat impossible que hi cabés ningú més. Ni un nen de dos anys sense pares.

Jo ara m'imagino la Llotja del Mar, que és on va haver-hi aquell ple total, amb tot de gent a totes les portes i traient el cap per les finestres. “Oh, és que hi ha un ple total”, devien dir als que ho miraven astorats des dels carrers.

Em penso que ho faré servir. “Ja has emplenat la gerra d'aigua?”, em preguntarà la meva dona. “Fins a dalt, un ple total”, li diré convençut. I, després, hi ha encara aquella variant –potser més filosòfica i de segon nivell de carrera– que llegim o que sentim a dir de tant en tant. “Un ple absolut”. “Absolut, absolut?”, vaig preguntar un dia. “Ben absolut, és que no hi cabria ni una agulla”.

Jo, el que no sé és com són els locals plens on encara cabrien algunes persones, però tinc una experiència remota de l'època que la gent del meu poble passava els diumenges anant a missa, al cine, al ball o a passeig.
Un dels cines molt sovint era ple. “Ple, ple?”, preguntàvem a en González, que duia perruca, que feia d'acomodador i que, de jove, havia anat amb els de la División Azul a Rússia. “Si voleu, podeu anar al galliner”, ens deia ell. I al galliner hi havia sempre un racó. No fallava.

I és que en aquells anys, al meu poble, tret del Caudillo i de Déu Nostre Senyor, totes les altres veritats eren més aviat relatives.