Opinió

LA TRIBUNA

El mite de la felicitat

La fe s'alimenta sovint de la ignorància del seu objecte. I el mateix passa amb la felicitat

Tots els mortals han anat sempre a la recerca de la felicitat, senyal que ningú no la té. Tenir felicitat és una de les fal·làcies més grans. La felicitat no es té. S'és o no s'és feliç. Recordo que aquesta constatació em va sorprendre la primera vegada que la vaig veure escrita. Va ser en un article del P. Miquel Estradé, monjo de Montserrat. Un dia vaig tenir l'oportunitat de comentar-li, agraït. I vam mantenir una conversa ben sucosa a l'entorn d'aquest tema. Vaig veure clar –d'una vegada per totes– que la felicitat no és un bé adquisitiu. No es compra, no es ven, ni s'hereta. Tot pot contribuir, en un moment determinat, a fer-nos feliços, a experimentar el plaer de sentir-nos realitzats, però és evident que la felicitat no és un bé adquisitiu, ni tan sols estable. Tot, en aquesta vida, és efímer i transitori.

Això ens porta al mite de la felicitat. Tal vegada un dels més antics de la Humanitat. Com a mínim, un dels més arrelats en la consciència de les persones. En la nostra cultura occidental, el mite va unit a la idea del jardí de l'Edèn o jardí de les Delícies, que coneixem a través de la narració del Gènesi. El Gènesi és el primer dels llibres de la Bíblia, i el primer del Pentateuc, que és el nom que reben els cinc primers llibres de la Bíblia. El seu valor és gran, ja que estan considerats els llibres fundacionals de la història d'Israel, el poble “escollit per Déu”. Així és com els jueus s'autoproclamaven. Són els pares de la religió monoteista, sempre en peu de guerra enfront dels pobles veïns, la religió dels quals era politeista o pagana, una connotació que, amb el temps, es va anar tenyint de negativitat. Com si fos sinònim d'error. El que per a uns era un error, per als altres era la seva veritat. Aquestes coses són sempre molt relatives.

Durant molts anys (segles sencers), els llibres del Pentateuc s'atribuïren a Moisès. Avui sabem del cert que pertanyen a autors diferents. El Gènesi, per exemple, és obra de diversos autors. D'altra banda, el relat de la creació no és pròpiament original. En la cultura de l'època en què fou escrit, ja existien altres narracions semblants. Els autors del Gènesi es limitaren a recopilar-los i a expurgar-los, prescindint dels elements que no contribuïen a la imatge de l'únic Déu i Senyor de l'Univers. És bo no perdre de vista aquestes coses, fruit dels estudis especialitzats i de la recerca, per entendre el que Harold Bloom, el reconegut crític literari, no es cansa de repetir: que els llibres sagrats, abans que sagrats, són llibres. En aquest sentit –afegeix–, el Déu de la Bíblia, Iahvè, no menys que el Déu de l'Alcorà, Alà, són, abans que altra cosa o abans que cap altra consideració, personatges literaris. Això no vol dir que la seva existència no sigui real, aquesta és una altra qüestió. Vol dir –simplement– que els hem conegut gràcies als llibres.

El jardí de l'Edèn –el Paradís terrenal, en el nostre llenguatge– apareix en el Gènesi com un corol·lari de la creació de l'home, el primer ésser viu de la creació. Abans de la seva aparició, la terra era erma: “No hi havia cap matoll, ni tampoc havia nascut l'herba”. La raó d'aquest panorama tan desolat no és altra que aquesta: “El Senyor Déu encara no havia fet ploure”. D'altra banda, ens diu el Gènesi, “tampoc existia cap home que pogués conrear els camps”. Per poc que el lector estigui atent, s'adona de la ingenuïtat de l'observació, com escau a la literatura de l'època. En efecte: si la terra era erma, resulta evident que “els camps de conreu” no podien existir. I si Déu no havia creat encara el primer home, resulta igualment evident que tampoc podia existir “cap home que pogués conrear els camps”.

Valguin aquestes observacions, mínimes, per donar la raó a Harold Bloom: els llibres sagrats són, abans que tot i que res, llibres. El plaer literari que provoquen no és inferior al plaer religiós que l'esperit creient hi pugui trobar. Però compte! Més sovint del que sembla, la fe només es manté a expenses del saber. Ja ho digué Kant. En el Prefaci a la Crítica de la Raó pura es lamenta que “per deixar l'espai a la fe, s'ha vist obligat a suprimir (tàcticament) el saber”. Val a dir que, des de fa vint segles, els savis d'arreu del món, inclòs el propi Kant, ho han fet exactament al revés. I per això mateix són savis. La fe s'alimenta sovint de la ignorància del seu objecte. I el mateix passa amb la felicitat, en la qual tenim dipositada la nostra (bona) fe. La felicitat –escrigué Leopardi– consisteix en la ignorància de la veritat. En efecte: Pregunta't si ets feliç, i deixaràs de ser-ho.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.