Recordar i escriure

Vostès deuen recordar aquell conte insigne de Borges que es diu “Funes, el memorioso”. Ireneo Funes, un jove del poble de Fray Bentos, crec que al nord de l'Argentina i en tot cas al costat d'un gran riu, va caure d'un cavall als dinou anys, a partir d'aquell dia no va poder caminar més, i se'n recordava de tot. Absolutament de tot. Nosaltres, diu Borges, d'un colp d'ull percebem tres copes en una taula; Funes, tots els branquillons i pomells i fruites que comprén una parra. Sabia les formes dels núvols australs de l'hora de l'alba del trenta d'abril de mil vuit-cents vuitanta-dos i podia comparar-les en el record amb les vetes d'un llibre en pasta espanyola que només havia mirat una vegada i amb les línies de l'escuma que un rem va alçar en el Río Negro la vespra de l'acció del Quebracho. Podia reconstruir tots els somnis, tots els mitjos somnis. Dues o tres vegades havia reconstruït un dia sencer: no havia dubtat mai, però cada reconstrucció havia exigit un dia sencer. Funes vivia, tolit, en una habitació fosca al fons d'un pati. Des d'allí, recordava cada fulla, cada insecte de cada minut de cada dia, i reconstruïa el món amb tots els seus detalls, matisos, angles, racons, emocions, palpitacions i nuvolets esfilagarsats. Si haguera nevat al seu país, hauria recordat cada volva de neu en cada moment de la caiguda.

La pregunta –que Borges no es fa, però que ara ens podem fer nosaltres– és aquesta: Ireneo Funes no podia, òbviament, escriure les seues memòries, perquè hauria estat una faena infinita; però hauria pogut simplement escriure? La matèria d'on ix l'escriptura ha de tindre, per força, molts més buits que plens: no pot cobrir-ho tot –cosa que seria més que humana–, ni en el passat ni en el present. Ningú no pot reconstruir la perfecció d'un sol instant del temps, ni aprofitant l'arxiu més ric, perquè ningú no pot, tampoc, construir perfectament un mínim instant present. Excepte Ireneo Funes, que ho veia tot, aquesta és la qüestió: ho recordava tot de cada instant, perquè percebia la impossible riquesa de l'instant. Com aquell personatge de Se una notte d'inverno un viaggiatore, d'Italo Calvino, en el conte inacabat dels japonesos, quan el deixeble li explica al mestre els seus progressos en la percepció de cada fulla groga de ginkgo un dia de vent de tardor, i medita com cal fer per veure totes les fulles alhora però també al mateix temps les fulles una a una en cada instant i en cada punt de la caiguda, i si pot ser no només cada fulla sinó els matisos, els perfils i les dents de cada fulla, i després totes les fulles en terra una a una i alhora totes juntes fent catifa sense deixar, però, de veure encara cada fulla que cau. Això seria la perfecció impossible de l'instant. Ja veuen on es pot arribar, fent literatura.

Imaginem, però, que aquesta perfecció fóra possible: en el prodigi patètic de la memòria total d'Ireneo Funes, o en el prodigi quasi místic de la percepció total en un estudiant de filòsof japonès que trobem en un conte de Calvino. Després, si el prodigi de la faula fóra efectivament possible, també podríem imaginar la manera de refer-lo amb paraules; però això, per als no dotats per als miracles, ja és tota una altra qüestió. Sense comptar que el miracle seria tan gran que no som ni tan sols capaços de concebre'l. Més encara si les paraules s'hagueren d'escriure sobre fulls de paper, si hagueren de convertir-se en document: l'arxiu que ocuparien seria tan infinit com infinits són elements de la realitat de cada instant. A Ireneo Funes el narrador del conte li va deixar uns volums amb les Històries Naturals de Plini, en llatí, i Funes no sabia llatí. Però quan el narrador el visita ja n'havia après i “resonaron las sílabas romanas en el patio de tierra; mi temor las creía indescifrables, interminables...”, i després va saber que les paraules que Funes recitava a les fosques formaven el primer paràgraf del capítol vint-i-quatre del llibre setè de la Naturalis Historia. La matèria d'aquest capítol és la memòria; les paraules últimes van ser ut nihil non iisdem verbis redderetur auditum. Probablement, com sembla que vol dir Plini, res no ens torna a l'orella amb les mateixes paraules, vol dir amb els mateixos sons, com no ens tornem a banyar mai en la mateixa aigua del corrent. Però si alguna cosa podia reproduir Funes sense limitar-ne ni trair-ne la riquesa, eren justament les paraules escrites: només allò que ha estat dit o escrit almenys una primera vegada pot ser reproduït de manera perfecta. Quan la nostra memòria finita no es transforma en paraules, serveix doncs de ben poc: almenys, certament, no serveix per escriure. I no serveix tampoc per fer història.

Ja se sap, però, que fer escoltar, o fer llegir, les coses amb les mateixes paraules amb què van ser dites per primera vegada, és una pretensió desmesurada i potser satànica i tot, ja que els humans rarament som divins, i el paradís original va durar ben poc. Però sempre hi hagué una primera vegada per a les paraules quan a algú li van arribar a la consciència –abans dèiem a l'ànima, però ja no és ni modern ni correcte, potser– o se li van quedar en la memòria
no del tot conscient. Una primera vegada, doncs, per a les paraules i per a la
seua associació amb les emocions, amb les cares d'algunes dones o d'alguns
infants, amb el color d'una beguda, l'olor de la terra quan plou, el gust d'alguna pell tastada, totes aquestes coses amb les quals després es fan poemes o pàgines de prosa. És indiferent que els narradors presentem les històries com a fruit visible d'un passat personal o del passat de l'heroi que les narra, o que
les presentem com una invenció del
tot deslligada del concepte històric o psicològic de memòria.

Tant se val: la matèria narrada apareixerà o no com a memòria, però
els materials mateixos de la construcció narrativa, les cares i els ulls, les pells, els colors i les olors, la música
dels sons, són memòria i no poden
ser cap altra cosa. És cosa de poeta romàntic, diran vostès. Doncs no senyor: no és cosa de poeta romàntic, sinó de tots els qui volem fer aquesta cosa tan misteriosa que es diu literatura. Aquesta cosa que no es pot fer, òbviament, sense paraules escrites, sense lletres, que per definició són la seua matèria. Però tampoc no es pot fer sense la in-
finita riquesa dels records.