Universals

Era un fet que em temia i que en el fons esperava que fos una cabòria meva. Però no: una notícia publicada fa uns dies en aquestes pàgines m'ho confirma. En els dos últims anys, més de 14.000 joves catalans han emigrat perquè al seu país no es guanyen, o no es guanyen prou bé, la vida.

“Bé, i què?”, se'm preguntarà. En temps de crisi, i la d'ara és de campionat, els nostres joves sempre han marxat a fora i s'han col·locat fent de paletes, peons i cambrers. De fet, a la nostra estructura productiva li costa generar ocupació estable. En temps de Franco no hi havia atur, no perquè el general ho fes tot bé, com intenten fer-nos creure alguns desmemoriats (o espavilats) en els mitjans de la dreta extrema, sinó perquè tots els excedents emigraven a Alemanya.

La diferència és que ara els joves que marxen no van a Alemanya, França o els Estats Units a fer de cambrers, sinó que són professionals altament qualificats. Per dir-ho d'una altra manera: l'Estat espanyol (Catalunya inclosa) es gasta una morterada a formar joves amb talent perquè després aquesta inversió en capital humà vagi a donar interessos a altres països que no hi han posat ni un euro.

Quan llegeixo aquestes notícies em vénen al cap tota una sèrie d'adjectius qualificatius; o més aviat denigratius, per ser exactes. Catalunya no es pot permetre segons quins luxes, cert. Però si els nostres joves emigrants es queden aquí tindran una bona feina? Tampoc. Però tranquils. Així, d'aquí a uns anys tindrem material per fer una altra sèrie televisiva de catalans universals.