Harakiri burgès
De la mateixa manera que entre 1914 i 1945 la burgesia centreeuropea va promoure una pulsió nihilista que va portar a guerres mundials, antisemitisme, holocaust i autodestrucció, de vegades fa la sensació que la covardia, la mesquinesa, l'autoodi i l'espanyolisme que practica bona part de burgesia catalana aprofundeix en la seva ruïna com a col·lectiu i en l'extinció del país. L'evolució no és nova. Més aviat es podria afirmar que ara vivim l'epígon del primer suïcidi de la burgesia catalana que va suposar el suport al projecte franquista dels industrials i del gran capital català aterrits davant de l'onada revolucionària que va esclatar a la rereguarda republicana des de juliol de 1936. La sensibilitat d'aquells que van abjurar de Catalunya i de la seva llengua, d'aquells que van contribuir a estintolar l'aparell del règim, així com el genocidi cultural i la voluntat assimilacionista que la dictadura propugnava, encara perviu en l'actitud de determinats agents obstinats a assegurar la viabilitat d'Espanya malgrat l'espoliació i les agressions contra el fet diferencial català promogudes des de l'aparell de l'Estat.
Aquesta traça col·laboracionista que impregna determinades elits catalanes parteix d'una adhesió identitària en part forjada després de la desfeta de 1939 –sigui perquè els elements conservadors van optar per autodestruirse nacionalment a fi de mantenir els seus privilegis socials, sigui perquè en l'ocupació del país el règim va col·locar persones foranes en posicions estratègiques de dominació– però també respon a un comportament empresarial que, en el seu compromís amb el marc estatal, ha abocat representants del teixit industrial i financer a una absurda situació de dependència econòmica. Val a dir que la subjecció econòmica als poders de l'Estat no deriva només de la persistència a centrar el projecte empresarial en el mercat espanyol, i a associar els beneficis a decisions de poders públics espanyols, cosa insòlita i condemnada al fracàs en un temps d'apoteosi lliurecanvista i globalitzadora, sinó també en la transmissió d'un comportament indolent, especulador i improductiu que, com manifesta la crisi que patim, ha acabat de castrar el mític esperit emprenedor català.
El relat de la liquidació de les caixes d'estalvis catalanes i la reacció entre impotent i mesella dels seus directius expressa bé la combinació de circumstàncies que provo de sintetitzar: en les darreres dècades les caixes participen de l'orgia especulativa immobiliària que reprodueix els pitjors vicis d'un colonialisme procliu al benefici immediat, a la depredació sense valor afegit ni innovació tecnològica. Els altres sectors en els quals diversifiquen la seva activitat (com l'obra pública o el sector energètic) depenen de decisions, en bona part del govern espanyol, que contribueixen a segrestar el mercat i que lluny de dibuixar un quadre de lliure competència, evoca, com en els millors temps del franquisme, un capitalisme corcat pel sistema de contactes amb el poder polític. Només en un context així es pot entendre que, quan el model entra en fallida, els directius de les caixes catalanes acceptin de manera resignada les imposicions del Ministeri d'Economia i que a la pràctica comporten l'evaporació de la seva naturalesa, així com el desplaçament del capital generat per l'estalvi català a centres de decisió de fora del país. L'operació encara comporta un matís addicional d'ironia si considerem que el fons estatal (FROB) amb el qual el govern espanyol penetra en el capital de les caixes i condiciona l'aplicació de les normes que han de presidir el seu desmantellament són, en bona part, els recursos derivats del dèficit fiscal que l'Estat manté amb Catalunya. Els gestors al capdavant del sistema financer català, i no és estrany que el president de la caixa catalana de majors dimensions també sigui el president de la patronal de caixes espanyola, primer accepta l'espoliació que l'Estat practica sobre Catalunya a través del sistema impositiu i després accepta el control dels recursos privats de l'entitat gràcies als fruits de l'espoli. Un doble escanyament que només es pot entendre, com dic, i més enllà dels beneficis personals que els responsables d'aquesta ensulsiada puguin obtenir, pel rerefons identitari d'uns sectors que ja fa molts anys es van proposar obrir en canal les venes del país per emprendre la ruta de l'espanyolització definitiva.
Tampoc no és casual que mentre en els anys de bonança la gran banca espanyola ha globalitzat el seu negoci de manera que, per exemple, el Banc de Santander ja obté més del 70% dels seus beneficis fora de l'Estat, les caixes d'estalvis catalanes hagin concentrat la seva expansió en el mercat espanyol. El món econòmic català, amb tanta fama d'internacionalista, resulta que en els anys de la integració europea, només aprofita el darrer cicle de creixement per concentrar-se en un dels mercats més ruïnosos. En haver lligat l'expansió (i ara la crisi) a Espanya determinats poders empresarials es visualitzen com els principals obstacles a un procés rupturista. L'accés a la presidència de la CEOE per part de Joan Rosell, i la recuperació del vell anhel català de regeneració espanyola malgrat l'evidència de l'asfíxia econòmica, és una altra metàfora d'aquesta tendència errònia, obsoleta i, al capdavall, suïcida que provo de descriure.
No cal dir que la influència d'aquesta burgesia cosida al projecte nacional espanyol sobre la federació de partits que governa Catalunya és la principal garantia de l'immobilisme que caracteritzarà l'acció de govern d'aquest mandat malgrat les sonades humiliacions que etziben des de Madrid. Encara que a CiU augmenti la intensitat de la retòrica independentista no es prendrà cap acció seriosa dirigida a l'escissió perquè això seria molt més del que un poder econòmic massa assimilat a Espanya podria tolerar.
