La llibertat de protestar

Quan els daus d'una revolució comencen a rodar no se sap on anirà a parar tot plegat. El misto que ha encès la pira social que ha fet caure dues dictadures al nord d'Àfrica segueix estenent les flames a països tan distants i diferents com l'Iran, Algèria, el Marroc, Jordània, el Iemen i també Palestina. Què tenen en comú aquests estats sacsejats per revoltes incipients o generalitzades? Una falta de llibertat i una pobresa endèmica.

La caiguda de Mubàrak no ha aturat les protestes al Caire. Es passen comptes a la policia, que sempre està a les ordres dels dictadors per fer la feina bruta. Es demana feina i sous dignes. El transport públic és ineficaç i el privat és del tot insuficient. La pols entra als pulmons de milions d'àrabs i musulmans que estan poc familiaritzats amb l'asfalt. L'educació no dóna l'abast en una societat en què més de la meitat de la població té menys de 25 anys. El que ha passat a Tunísia i a Egipte és que la gent ha trobat un pretext per protestar massivament. Han vist que part dels seus infortunis eren responsabilitat dels que manaven sense retre comptes a ningú, de la corrupció dels seus entorns, del nepotisme de les famílies del nucli dur de poder, de l'engany continuat de règims sense cap legitimitat. Han sortit al carrer, han protestat sense por i han fet caure governs que semblaven invulnerables.

L'efecte dominó que es projecta a tants països del nord d'Àfrica i el Pròxim Orient no serà ideològic o religiós, com hem pensat tant de temps, sinó revoltes contra sistemes que esclafen els interessos més vitals dels ciutadans. No és el mateix el que ha passat a Tunísia i el que ha fet caure Mubàrak. Les protestes de l'Iran o el Iemen no tenen connotacions ideològiques semblants. Els que es manifesten són persones que veuen com els seus pobles tenen accés a totes les obertures que faciliten les noves tecnologies i les seves capacitats per comunicar-se entre ells i tenir accés al que passa a la resta del món. Han vist com Al Jazeera no diu exactament el mateix que la CNN o la BBC. S'han guiat per la televisió que emet des de Qatar i s'han vist protegits per les càmeres que donaven en directe el que estava passant les vint-i-quatre hores a la plaça Tahrir del Caire, amb comentaris que anaven en la direcció de fer fora els dictadors, i no amb les cauteles de les cadenes occidentals que seguien el discurs cautelós de governs i societats d'Europa i dels Estats Units. Al Jazeera ha guanyat la batalla informativa de les revoltes nord-africanes.

S'ha guanyat el dret a protestar i el dret a fer caure governs a cops de manifestacions. S'ha fet el més difícil, que és fer caure dues dictadures amb tots els seus aparells militars, policials i polítics. Però s'ha fet sense cap mena de lideratge i sense un relat que doni sentit a unes revolucions que deixen molts buits per omplir. I la història ens diu que aquests forats negres de les revolucions sempre són ocupats pels que practiquen l'instint del poder, com ho demostrà Napoleó fa dos segles, els aiatol·làs dels anys 80 a l'Iran o els bolxevics a Rússia davant del desordre i la feblesa dels menxevics.

És arriscat fer previsions sobre el que passarà en els propers mesos. Crec que era Keynes qui deia que mai passa l'inevitable sinó l'imprevist. Ho dic després de molts anys de transitar ocasionalment per molts països de la regió. Recordo una vegada a mitjan anys vuitanta que el règim de Teheran, en guerra amb l'Iraq de Saddam Hussein, em convidà a una expedició periodística per presenciar l'avenç de les tropes iranianes cap a territori iraquià. Res de res. Al cap d'uns quants mesos foren els iraquians els qui m'inclogueren en una expedició semblant però al revés. Res de res. La realitat fou que més d'un milió de persones moriren en la guerra entre l'Iran i l'Iraq. Curiosament, els nord-americans anaven a favor de Saddam Hussein perquè el que volien era fer caure el règim dels fonamentalistes islàmics de Teheran que encara avui desafien Washington amb l'amenaça de disposar de la bomba nuclear. Durant aquella guerra absurda vaig visitar sis vegades els dos països. El que mai no m'hauria passat pel cap és que uns anys després un president nord-americà, George W. Bush, organitzaria una invasió de l'Iraq amb el fals pretext que el seu dictador emmagatzemava armes de destrucció massiva. Ja coneixen la història i la seva trista trajectòria, que encara no ha acabat.

Vivim temps de velocitat incontrolada de canvis. Les revoltes de les últimes setmanes són seculars i no fonamentalistes com ens pensàvem que podia passar si queien els dictadors amics que feien de tap perquè el terrorisme internacional no s'estengués pel món occidental. A l'Iran, per exemple, els que protesten ho fan contra un règim que és la icona del fonamentalisme que començà amb la revolució de 1979 a Teheran i que s'ha introduït en el discurs polític de grups com Hamas que, paradoxalment, ha guanyat unes eleccions democràtiques. D'aquestes revolucions en marxa no en sabem el recorregut immediat. El dret a protestar no el paren ni el rei de Jordània ni el dictador del Iemen ni Khamenei des de Teheran. Però què vindrà després de les revoltes de la protesta? No ho sap ningú. Però el que sí que es pot afirmar és que o bé s'omple el buit dels dictadors amb propostes realistes que satisfacin les mínimes peticions de llibertat i progrés, o bé arribaran altres dictadors que en nom de l'ordre, de la religió o de qualsevol altre factor seguiran esclafant les ambicions de llibertat i dignitat que tenen els pobles.

Com s'ha demostrat a l'Iraq i a l'Afganistan, la força de les armes i les tropes és del tot insuficient per imposar un cert ordre en societats desballestades per la seva accidentada història, que en el segle passat ha volgut ser dibuixada per les potències occidentals com a conseqüència del desmembrament dels imperis europeus en acabar la Gran Guerra. Cal tenir molt present la joventut de tots aquests pobles antics, davant el progressiu envelliment d'Europa.