Sota mínims

Les retallades a tots nivells que imposen aplicadament les administracions públiques comencen a donar els seus fruits més perversos. A Ensenyament es paralitza la digitalització de les aules i es decideix una pròrroga sine die dels barracons. A Sanitat, s'aturen projectes que havien de ser emblemàtics, segons l'anterior govern, i s'apunten rebaixes de la qualitat assistencial, i no em refereixo a les factures, una decisió higiènica. El degoteig de males notícies és constant i no cal haver estudiat ciències exactes per saber que quan s'han de retallar pressupostos les primeres polítiques que reben són les socials i les culturals. És a dir, la raó de ser de tot plegat. Quin país aspirem a tenir si rebaixem plantejaments tot just començar i ho confiem tot al mercat neoliberal! No hi ha cap dubte que la crisi econòmica és greu, i durarà perquè és estructural. Els administradors del diner públic, que sovint obliden que és de tots, han de prendre decisions i vet aquí uns quants suggeriments. Per exemple, suprimir institucions, com és el cas de les diputacions, una opció que el govern Pujol ja va preveure en les lleis d'organització territorial el 1987. Prescindir dels anomenats assessors, individuals o col·lectius, que en realitat o bé fan la feina que pertoca als càrrecs o bé treballen pels partits. En el sector públic hi cal una autèntica política de recursos humans, d'assignació de llocs de treball i de compliment de les tasques per les quals es cobra, i potser ens adonaríem que sobra personal. L'única manera de sortir d'una crisi és orientant-nos cap a una economia productiva que deixi de confiar en el totxo i el turisme, i que aposti per la innovació i la qualitat. És immoral com s'ha tolerat l'especulació del sòl i la promoció injustificada d'habitatges, encarint-ho tot fins a límits impossibles, i deixant-nos amb el cul a l'aire.