Jimmy Jump

Que en faríem una professió, Jimmy Jump, d'això d'irrompre sense permís als llocs, no ho podia haver anticipat ningú. En èpoques no pas tan remotes, esmunyir-se al cinema o al metro o en un còctel era cosa de trapelles i de vius. De vegades fins i tot de carpantes i sobrevivents, que n'esperaven treure engrunes de luxe. Però muntar un espectacle del que popularment anomenem colar-se, amb la intenció de buscar un minut gloriós de pantalla, és un autèntic signe dels nostres temps.

A la gala dels Goya, vas saltar amb la barretina de rigor. Has reconegut que va ser molt fàcil, i també has denunciat que la reacció de l'Andreu Buenafuente, visiblement enrabiat, va ser excessiva. Bé, potser sí, però el que buscaves ja era això, oi? Reaccions desmesurades i atencions excessives a partir d'una notícia que no era tal cosa. I que el presentador fos un incontinent verbal i físic no treia que tu actuessis de provocador –és a dir, la parella perfecta.

Tots t'imitem d'una o altra manera i tots, admetem-ho, portem a dintre un Jimmy Jump com tu. Quants donaríem el que fos i faríem el que calgués per un minut de glòria? Quants pagarien, i de fet paguen, per tenir una publicitat de segons per dir qualsevol ximpleria o anunciar qualsevol porqueria? En el fons, els mortals de carrer t'entenem, perquè sabem que l'única forma que tenim de sortir a un escenari ple d'estrelles és armats d'una barretina i fent saltirons. El que no tindria cap sentit fóra que t'estimessin els amos de l'escena. El món encara no ha girat tant.