Impulsivitat i llàgrimes
D'adolescent tenia un amic amb inquietuds musicals que s'emocionava especialment amb la pel·lícula Somriures i llàgrimes (The Sound of Music, de Robert Wise), una amistat esquinçada per un rampell impulsiu causat per una acumulació de desavinences. Feia temps que no hi pensava, malgrat que mai l'he oblidat, però un parell de treballs recents me l'han fet recordar. Un refrany ens adverteix que cal pensar abans d'actuar. Si actuem impulsivament ens arrisquem a patir patacades imprevistes. Però també és cert que si triguem massa a actuar podem perdre oportunitats irrepetibles, o rebre altres patacades. Això implica que, pel que fa al cervell, sigui necessari un control molt fi de la impulsivitat.
Es coneixen diverses síndromes psiquiàtriques i de comportament que es caracteritzen per una impulsivitat desbocada, com el dèficit d'atenció per hiperactivitat i el desordre de personalitat antisocial, entre d'altres. L'estudi genètic d'aquesta característica ha demostrat que es veu influïda per diversos neurotransmissors, com la dopamina i la serotonina –els neurotransmissors són molècules que transmeten senyals entre neurones–, però els mecanismes precisos d'actuació són força desconeguts. En analitzar dades genètiques d'una població finesa, un equip de recerca acaba de descobrir un dels mecanismes mitjançant els quals es regula la impulsivitat. Han analitzat aquesta població per la proximitat genètica que presenten els seus membres, els quals provenen de dues onades migratòries molt concretes ocorregudes fa 4.000 i 2.000 anys respectivament. Aquesta proximitat simplifica les anàlisis, perquè hi ha menys varietats a comparar.
Han vist que un sol canvi puntual en un gen d'un receptor de la serotonina anomenat HTR2B és suficient per induir una impulsivitat extrema, mentre que les persones que no tenen aquest canvi l'administren molt millor. Aquest receptor controla la producció de serotonina i de dopamina en una zona del cervell anomenada nucli accumbens, les neurones de la qual regulen la impulsivitat i també la capacitat d'escollir entre opcions diferents. Una troballa que, com tantes altres que s'estan produint recentment respecte a l'acció de gens concrets sobre el nostre comportament, fa que ens haguem de plantejar fins a quin punt som plenament responsables dels nostres actes, com sovint ens agrada pensar –menys quan busquem excuses, moment en què tendim a culpar els altres dels nostres actes–, o si únicament ens podem moure dins uns intervals concrets de comportament, els que ens permet la nostra biologia.
Un altre treball publicat també aquest darrer mes va en la mateixa direcció, però en aquest cas analitza canvis en el nostre comportament en funció de subtils missatges dels altres. Un equip de recerca ha demostrat que les llàgrimes de les dones produïdes com a conseqüència d'una emoció negativa contenen un senyal químic inodor que, quan és captat pels homes, altera subtilment la seva activitat cerebral, fet que es tradueix en una reducció del desig sexual i dels nivells de testosterona. La testosterona és una hormona que condiciona determinats comportaments típics del gènere masculí. I cal dir que qualsevol senyal químic emès pel nostre cos ha de tenir un rerefons genètic que el controli. Com acabo de suggerir, sembla que el nostre comportament només es pot moure dins un interval molt concret delimitat per l'activitat específica dels nostres gens, però també per l'activitat dels gens dels altres, que condicionen les nostres respostes fisiològiques.
