Giulio Raimondo Mazzarino

Giulio Raimondo Mazzarino (Pescina, 1602-Vincennes, 1661) va arribar a ser cardenal sense haver estat mai capellà ni haver estudiat mai teologia. No va ser un cardenal qualsevol. Va ser un eclesiàstic amb un enorme pes polític, ja que va ser el primer ministre de França durant gairebé vint anys. Va modernitzar França i la va convertir en la principal potència europea. Va ser l'artífex del Tractat dels Pirineus i el va firmar el 1659, un any i tres mesos abans de morir. Des de llavors, Catalunya Nord pertany administrativament a França i les terres de l'àrea d'influència de Perpinyà han estat sotmeses a un greu procés polític de desfamiliarització en relació amb les de l'àrea d'influència de Figueres.

Els catalans tenim, doncs, un pèssim record de Mazzarino. De la mateixa manera que devem haver de fer cas dels bons consells encara que vinguin de males persones i que no devem haver de fer cas dels mals consells encara que vinguin de bones persones, als catalans ens deu convenir poder llegir en la nostra llengua llibres interessants encara que els hagin escrit persones que històricament ens han estat enemigues. Per aquesta raó és de celebrar que Edicions de la l·l, la nova editorial de l'actiu Oriol Ponsatí-Murlà, s'hagi estrenat amb Breviari dels polítics, una obra de referència atribuïda a Mazzarino. L'edició, que millora la publicada ara fa vint anys per El Llamp, conté un pròleg de Xavier Rubert de Ventós i una introducció de Ramon Alcoberro, el traductor del llibre.

Si tinguessin un mínim de sensibilitat davant la realitat que la major part dels ciutadans d'aquest país desconfien d'ells, els polítics catalans es comprarien aquest llibre per veure si hi poden aprendre a fer millor la seva feina i n'exhauririen l'edició. També és cert que encara rebrien més crítiques dels ciutadans si apliquessin alguns axiomes del llibre: «Malfia't d'allò que facis deixant-te arrossegar pels teus sentiments» o «Has de saber ser simpàtic amb tothom sense dir res i no fiar-te de ningú.»

De fet, potser sense saber-ho, molts polítics ja actuen segons els avisos de Mazzarino: «Més val el centre que els extrems» o «No hi ha amics. Hi ha gent que fingeix l'amistat.»

Quan vol, Mazzarino és positivament lúcid: «En una comunitat d'interessos, el perill comença quan un dels membres esdevé massa fort.» Com ho era Lluís Maria Xirinacs: «Cal lluitar contra el fort per deixar de ser febles. I contra nosaltres mateixos quan siguem forts.»