el quadern
No hi ha color
Fa uns dies vaig publicar al diari El Punt (que alguns lectors de Presència deveu llegir) una notícia que portava per títol: «Detecten que el gitano que estafa gent gran ara actua a Olot». Una petita exclusiva local de la qual estava orgullosa per dos motius bàsics. Primer: tot i ser una notícia de la secció de successos, ningú no havia pres mal i això ja és motiu de congratulació. Segon: la informació actuava com un servei a la ciutadania perquè alertava de la presència d'aquest entabanador i aportava tota la descripció, inclosa una foto, que tenia de l'estafador (molt hàbil i que ja fa temps que volta), perquè si el veien a venir els ancians d'Olot no caiguessin en el parany. Ben contenta estava jo confiant que potser estalviaria algun disgust a algun innocent incaut, quan em van fer, per la via indirecta, una estirada d'orelles, d'un anomenat Institut Municipal d'Educació, una gent que es veu que vetllen perquè les coses es diguin de forma eufemística, que m'acusaven de no sé quins pecats de la llengua per haver dit gitano a un gitano. Doncs, apa. Jo pensant en els ancians i els educadors, mirant que no s'ofengui l'estafador, que té un currículum d'aquells que fan feredat. Quin problema té el mot gitano? Només es pot utilitzar en pastisseria per anomenar el tradicional braç de gitano? I els que se'n proclamen com a tals amb molt d'èxit, i la Niña Pastori, i Shakira, aquesta encara que no en sigui? A ningú no se li acut que és ofensiu referir-se a la popular nissaga dels Flores com a gitanos. En fi, que no sé si demanar-li disculpes a l'estafador per haver-li xafat un xic, suposo que ben poc, el negoci, o per haver-lo descrit com a «gitano, elegant i educat, que parla molt bé el català». Segur que a ell tant se li'n fa. I si aquests alliçonadors de la llengua es troben que el senyor a qui no es pot anomenar gitano arreplega els estalvis dels seus avis, segur que acabaran maleint els parents de l'estafador, i no pas precisament per la seva condició racial.
Relatada aquesta anècdota, vull confessar que en alguna ocasió m'agradaria ser negra, de pell, no d'esperit. Ho dic en relació al cas del noi haitià que va denunciar que no l'havien deixat entrar en un bar de Figueres perquè és de color negre i que l'havien estomacat. Tothom el va plànyer molt i el noi va tenir el camí aplanat per presentar una denúncia. Discriminat injustament per ser negre. És el missatge que va quedar. Un company i jo, que som de color blanc, vam voler entrar en un bar de Girona i ens vam trobar amb un gegantó que ens va barrar el pas i ens va engegar per la via directa dient que allà només hi entraven amics i coneguts. I de res no va servir que intentéssim identificar-nos per convertir-nos en coneguts. A part del vergonyós repudi, quan hem explicat la nostra desventura la reacció de la gent, fins i tot amics, és la de preguntar: «I què vau fer perquè no us deixessin entrar?» Res de dir-nos: pobrets, quina injustícia! O sigui que fer una denúncia per discriminació o per vulneració de drets, ni pensar-hi! Encara ens culparien de donar feina a la
justícia.