“Els músics, a l'estudi, som exageradament insegurs”

Bé... Darrerament he fet un parell de gires pels Estats Units, he viatjat per Àsia, Austràlia, el Regne Unit, Europa... De tota manera veig molts hotels i molts aeroports, i massa sovint actuar a Bangkok o fer-ho a Lleida pot acabar sent el mateix. M'ho passo millor al meu estudi de gravació...

M'he adonat d'una cosa que penso que és important: el que capta l'atenció d'aquests públics tan heterogenis és bàsicament el baix. El ritme és el que unifica tot el públic, sigui del país que sigui. Molt més que les melodies i ja no diguem les lletres.

Va ser un èxit molt relatiu, i no crec que aquesta sigui exactament la idea d'èxit que més m'interessa. Puc viure de la música, però, si no fos així, faria música cada dia a casa. És el que més m'agrada fer i, per tant, no em representa la més mínima pressió. És una sort poder gravar per una discogràfica, però, si no en tingués l'oportunitat, estaria ben tranquil gravant per mi mateix.

Depèn del disc. Si treballo per a algú altre, m'agrada escoltar tot el que aquesta persona ha fet abans i entendre musicalment d'on prové. Quan faig coses per mi, sempre començo posant-me un parell de discos i, a partir d'aquí, em perdo en mil coses.

A Caetano Veloso. De fet, en tindria prou d'escoltar-lo...

La producció sempre la veig com la posada en escena d'una obra de teatre, o d'una òpera, o d'una pel·lícula. Dos directors poden fer dues coses completament antagòniques a partir d'un mateix guió.

Hi ha vegades que no ho pots ser. Si vas a l'estudi amb massa respecte, sovint perds la partida. Els músics, a l'estudi, som extremament insegurs. Hi ha gent que no t'imaginaries mai els dubtes que tenen, fins i tot músics d'una personalitat extrema. El que cal és tenir un diàleg real amb ells, i això s'aconsegueix sovint emprenent accions iconoclastes, no pas sent respectuós.

El llenguatge que es deriva de l'ús de samplers em sembla bestial. Que encara no hi hagi lleis que ho regulin em fa pensar que és un llenguatge radical i vigent. Ara bé, va ser un infern legal que no volia repetir.

Hi treballaven els millors. Enginyers, compositors, responsables de màrqueting... era l'inici de l'era digital i les proves que es feien eren salvatges. Tothom estava fascinat en extreure sons nous. A vegades parlo de Mecano i la gent riu, però ara un disc produït d'aquella manera no vendria més de 500 còpies. Aleshores, arrasava a les llistes.