Apunt personal

La traducció és una de tantes versions aplicades de la filologia. I això és un professional d'aquesta que es prodiga ocasionalment en aquella. Just avui fa trenta anys es troba girant -petita ironia de la història- una de les narracions més esborronadores de Kafka: A la colònia penitenciària. Un televisor massa fort del veïnat li fa adesiara avinent l'acte que té lloc al Congrés dels Diputats. Fins que plega i se'n va al Centre de Lectura. La bibliotecària -una institució dins la institució- li diu que hi ha hagut trets a l'hemicicle. “Ah sí?, com en una pel·li d'indis?”, contesta incrèdul. De tornada, passa per una llibreteria amiga, on el responsable, aferrat al transistor, intenta esbrinar què passa. Arribat a casa, els pares seuen aclaparats davant la TV. La mare, 63 anys, fa per tot comentari: “Eixa gent mos va partir la joventut i ara mos amargarà la vellesa”. El pare, 70 anys, supervivent de les tropes de xoc al front de l'Ebre, rebla: “Sí, però aquest cop ja no ens fotran de gaire!”. La cosa, doncs, sembla anar de debò, però què fer-hi? Millor anar a joca, demà serà un altre dia i, segons com hagi petat, l'experiència en llargues travesses per muntanya ajudarà a guanyar de manera segura i en pocs dies la frontera per poder retornar a die alte Heimat.

El tricorni bigotut no va sortir-se tanmateix, en principi, amb la seva (que era també la de molts altres). Però tampoc no va caldre esperar tres dècades per comprovar que la transició derivava cap a una mera prossecució, només que ara sub specie democratiae. Amb mesures com les que, gràcies també a un catalanet de pro (”Don Érneh” para los amigos), donarien lloc a una Gleichschaltung aquí traduïda, lliurement i eufemística, per armonización. O com les que avui llesquen dia a dia (sempre democràticament of course) el que encara queda de nació catalana.

Dos versos de Riba s'imposen com a lema també personal: “Cal fer rem, per no ser negats / dins la vida abstracta i profunda”.