El gen de la divisió

A Catalunya hi ha com una tendència a equiparar picabaralles internes amb democràcia. I és un greu error. Aquesta regla de tres que molts han aplicat tradicionalment a Esquerra, i així la tenim ara ben desorientada, l'atribuïen fa uns mesos a Reagrupament, i l'annexen ara al moment que viu Solidaritat, que demà comença el seu congrés nacional.

L'espectacle precongressual que han regalat als pacients espectadors que encara queden amb ganes de seguir la cosa política i la causa sobiranista ha estat, com a mínim, poc edificant. “És el que té la democràcia interna”, et diu algun solidari de bona fe. Però no. No és això, companys. No hauria de ser-ho. Una vegada més, no. Caldria anar conjurant aquest fatalisme històric que políticament ens persegueix i que ens afecta com endèmicament, des de dins, genèticament, i que ens empeny a la divisió constant. De trencament en trencament fins a l'esmicolament final?

És com si només sabéssim unir-nos a la contra. Ahir a internet, l'etiqueta #sensesenyal a la xarxa Twitter va fer fortuna. Un cop més, no en positiu, sinó a la contra, reactivament, davant una nova agressió del nacionalisme espanyol, o pitjor, del tacticisme electoral més irresponsable que a les Espanyes saben que passa recurrentment per picar Catalunya, que és de goma. Però compte que aquest gènere amb el foc pren, i el risc d'ignició és creixent, a marxes forçades com pertoca en un context social donat a l'acceleració i a la difusió ràpida en multimèdia. Però ja és pena que l'agressió externa sigui del poc que ens uneix per defensar projectes d'ampli abast en comú.