Fronteres

“La feina ben feta no té fronteres”. Sona, oi? Poc després d'allò que a Catalunya en tenim prou de signar els contractes en tovallons de paper, ens va arribar aquesta gran frase. I és gran. Però, en què quedem? En té o no en té, de fronteres, la feina ben feta? Dient-ho, una coneguda marca de cervesa ens venia cosmopolitisme antiprovincià, segell d'identitat transversal: qualitat d'un producte, integritat dels seus venedors, quasi una mena de decàleg deontològic per a qualsevol aventura empresarial... Però un segon espot de la mateixa marca, aprofundint amb èxit en el format tipus lipdup que inspirà la primera, canvia el missatge de fons i amb aquesta barreja tan nostra (catalana, vull dir) de victimisme - cofoisme localista, desgrana la galeria de glòries de la terra en tots els àmbits, propis o adoptats, barreja o pura sang, que ens fa concloure que això nostre és galàctic: que si masies, que si cantants, que si cuiners... tots, de la frontera endins... De la mental, potser?

No ens aturarem gaire en el fet que el propietari de la marca ni es català, ni viu a Catalunya, ni sembla que li agradi gaire pagar impostos enlloc. Sembla formar part de l'“oligarquia de Madrit”, aquesta que ens oprimeix, sembla, molt més que la d'aquí, domiciliada o no (més aviat no) a aquesta banda de l'Ebre. Volen dir que hi ha diferències dins les oligarquies? No ens aturem en el perfil de l'empresari que hi ha rere la frase en qüestió, però com a mínim recordem que la feina defraudadora ben feta no té fronteres. Ni a Portugal.

Jo crec en el valor de les fronteres, i en l'orgull de fer les coses bé, perquè són fonaments que cohesionen i factors positius per al bon intercanvi d'identitats. Per això certes comunitats sempre surten endavant: compromís col·lectiu de seriositat moral, coratge exemplar i sacrifici individual, sumats, arriben a ser molt més que la suma. Però és aquest el nostre cas? Per descomptat, moltes individualitats heroiques, malgrat totes les traves del sistema, tiren endavant amb una fe insubornable en les seves possibilitats. Gràcies que no saben que el patrocinador de l'espot sobre la bona feina no compleix, que al Palau de la Música no ha canviat res, que els polítics d'ara continuen, com els d'abans, col·locant sense vergonya familiars (boníssims en la seva àrea!) en llocs d'alta responsabilitat que paguem tots; que els grans sindicats no s'estrenyen mai el cinturó de les subvencions; que als perduts per a la causa de l'escó sempre els quedarà la diputació provincial o l'inútil i costós Senat, perquè baixar de nivell a tothom li costa. Sort que no ho saben.

Dies enrere una pel·lícula de fronteres endins, però ben segur que rodada amb aparells tecnològics ideats i produïts en països on l'R+D funciona, ha guanyat un munt d'estatuetes en un certamen espanyol... coses de la vida. Ha estat fantàstic, molt productiu, que algú de fora, retroalimentant l'odi o les ganes de diferenciar-se, s'hi fiqui: que si lobby gai, que si lobby català. És a més impensable que algú en faci una crítica negativa... pobret de qui s'hi atreveixi. Jo no l'he vista, i no puc opinar. Entenc que sigui part d'un telenotícies públic, sobretot si evitem que també ocupi un tros del prime time informatiu el darrer disc d'un tal Mazoni (excusin la meva ignorància), però en canvi no sé què pensar del fet d'estar contents perquè uns nens col·loquen Osona al mapa. Més Marisol i futbol que mai. La feina ben feta no té fronteres, però no sé si sabrem saltar la muralla per arribar a camp obert.