Quant devem?

Una queixa recurrent dels governs quan perden popularitat o les eleccions és culpar-ne la seva política comunicativa. “No hem estat capaços d'explicar l'obra feta”. Aquesta declaració, a més d'evidenciar una mancança, suposada o real, també fa aflorar una mena de reconeixement a un obra ben feta, tot i que no explicada. Per a un polític, i encara més si està en actiu, dir: “això ho hem fet malament”, no existeix. Com a màxim: “ho hem explicat malament”. I, quan un responsable polític ha de prendre decisions doloroses i antipàtiques, com és el cas actual, s'hauria de reforçar molt més la política comunicativa.

Hem d'entendre que les societats actuals són societats molt adultes i les adhesions infrangible són coses del passat. L'exemple de les revoltes d'aquests dies en els països musulmans ens demostren els efectes que provoca el pòsit d'antipatia quan s'acumula. Hem vist com explota un país amb l'estat d'ànim constant d'antipatia, ràbia i incomprensió. Avui en dia els catalans tenim dos plans de debilitat que són dues fonts generadores d'antipatia que, si els responsables no hi posen l'atenció necessària, segur que un dia generaran reacció social.

El primer pla és a casa nostra, i no en podem culpar ningú de fora. L'altre ens ve de fora i avui no en parlarem. El govern s'ha trobat una herència econòmica terrible, tots ho sospitem, i en un principi ens ho hem cregut, però tot i aquesta certesa, necessitem que ens diguin la situació real. L'estratègia actual d'anunciar retallades a tort i a dret, potser imprescindibles, si no van acompanyades d'una justificació quantificada, pot ser que no s'entenguin.

Dur a terme retallades antipàtiques sense més justificació que una pretesa adhesió farà ràpidament que un govern esdevingui antipàtic i, en la situació que estem, seria el pitjor. Tots els governs necessiten una dosi important d'empatia, però en aquests moments és totalment imprescindible, i només la informació clara i precisa demostra confiança. La confiança és l'ingredient necessari per l'empatia. Cal que tinguin clar que les societats passen ràpidament de l'estat d'empatia al d'antipatia.

Arribats en aquest punt, ja no hi hauria d'haver cap dubte del dèficit real i de les necessitats de tresoreria de la Generalitat per enguany. Els números han de ser clars i, a més, són objectius. Al capdavall, no ho oblidem, qui haurà de pagar tota la festa serem tots nosaltres, per tant, el mínim que podem demanar és saber quan devem realment, i potser això ens justificarà les retallades antipàtiques. Ara per ara, només hem vist anuncis de retallades sense cap mena de justificació, i això provoca sorpresa, incredulitat i una mena de sensació de desmesura. No podem romandre en un estat de confusió com el d'aquesta setmana, en què el gruix del dèficit ha variat ostensiblement segons qui en parlava.

El 24 de novembre passat el govern va confirmar un dèficit de 3.344 milions d'euros i, amb aquesta quantitat, la Generalitat no necessitava mesures especials. El desembre, el president en funcions, José Montilla, va dir a Artur Mas que el dèficit ja era de 3.845 milions. El gener, el govern d'Artur Mas va estimar un dèficit de 7.552 milions, el 14 de febrer el PSC-PSOE ja reconeixia un dèficit de 7.200 milions d'euros amb unes necessitats de finançament de la Generalitat de 8.788 milions. Ara com ara el govern català reconeix al govern espanyol necessitats de finançament d'11.662 milions d'euros, un import no reconegut pel PSC-PSOE, que diu que estan inflats per poder fer més retallades, però sí que estan avalats per la vicepresidenta del govern espanyol Elena Salgado.

Tant difícil és que ens diguin objectivament quant devem? Ja sé que, ara com ara, aquesta pregunta potser és antipàtica, però ho són molt més tantes respostes.