Els miserables catalans
Dos fets dramàtics haurien d'haver commogut la societat catalana en els últims dies. Un, la mort del cantautor nord-català Jordi Barre. L'altre, l'apagada de TV3 al País Valencià. Però lamentablement, en la societat catalana d'aquest inici del segle XXI (em refereixo a la societat catalana de la Catalunya estricta), la mort de Barre ha passat gairebé desapercebuda del tot i l'apagada de TV3 només ha rebut el condol d'ofici.
A Catalunya, després de quaranta anys de resistir en la clandestinitat contra el franquisme, ara en fa trenta que resistim contra la democràcia espanyola. Sembla una paradoxa, però el preu que està pagant el nostre país per haver contribuït decisivament a fer que l'Estat espanyol transités d'una dictadura a una democràcia se'ns ha girat en contra perquè vam cometre l'error de diluir jurídicament la nostra sobirania en la seva.
Actualment, la Catalunya estricta es debat entre la rendició nacional, la via independentista o la resistència. Sembla que, ara com ara, ens trobem més còmodes instal·lats en la prudència del resistent. Però hauríem de tenir en compte que la simple resistència és un camí que ens portarà a la rendició abans que a la independència.
Fa trenta anys, la Catalunya del Nord i el País Valencià ja eren els nostres territoris de frontera, i des de la Catalunya estricta ens hem estat autoenganyant deixant que els catalans del nord i els catalans del sud anessin resistint. El fruit de la seva resistència i de la nostra omissió ens ha conduït fins al dia d'avui: el resistent Jordi Barre ha mort pràcticament en l'anonimat i TV3 s'ha apagat.
La lògica de la resistència es fon amb els últims resistents i ningú no garanteix que la resistència tingui continuïtat en la següent generació. Ignorant permanentment Barre i permetent que Eliseu Climent visqués indefinidament a la trinxera sense rereguarda, potser hem alimentat l'èpica de la resistència, però hem liquidat la nació completa. Serem el país amb més independentistes per metre quadrat d'Europa, però un país que desconeix la seva gent i que té un imaginari col·lectiu postís, no mereix ser independent. I per això no en som. Només miserables.
