Opinió

LA TRIBUNA

Coneixement del bé i del mal

No és gaire versemblant que Déu prohibís a l'home l'accés al coneixement del bé i del mal

Afortunadament, a Catalunya no hi ha ningú que sigui tonto, a Catalunya és un beneit, un babau, un pallús, un bajà, un ximple i fins i tot un baboia (que és una altra manera de dir ximple), però cap tonto. De tots els que hem anomenat, el més digne de compassió és el babau. Babau és la mena de persona que no es malfia de res ni de ningú, que tot ho troba bé, que es deixa portar fàcilment per altri. En poques paraules: algú sense malícia. Cosí germà del beneit i del ximple. Només que el beneit és algú que no té el cervell suficientment desenvolupat. S'acosta a l'idiota. Mentre que el ximple, no és que no tingui cervell, sinó que no el fa servir. Ho diem d'algú que actua sense seny o que diu ximpleries. Un poca-solta, per entendre'ns. Pallús, en canvi, ja té una altra connotació. Pallús ve de palla. El pallús és el rebuig de la palla. Per tant, aplicat a una persona, és molt despectiu. Se sol aplicar a persones aturades o curtes de gambals. El bajà, finalment, se situa entremig del ximple i del neci. És ximple quan diu ximpleries. I és neci quan diu coses que no sap, però que tanmateix podria o fins i tot hauria de saber. Total, que el que tenen en comú totes aquestes accepcions és una mancança que afecta el comportament. I aquesta mancança és de coneixement, o si es vol, manca de discerniment del que està bé (i és correcte) i del que està malament (i és incorrecte). Valgui aquesta introducció per situar-nos davant del mite del coneixement del bé i del mal, tan important o més que el de la felicitat, del qual vam parlar en l'article anterior. Un mite que també es troba en el llibre del Gènesi i que està simbolitzat per l'arbre de la saviesa de Déu mateix plantà al bell mig del jardí de l'Edèn. Ni mai que ho hagués fet, ja que a partir d'aquest arbre en vingué la primera transgressió de l'home, i amb ella totes les calamitats.

En efecte: d'acord amb la narració del Gènesi (vegeu capítols 2 i 3), Déu va imposar un únic manament al primer home: que no mengés del fruit de l'arbre del coneixement del bé i del mal, argumentant que, si en menjava, moriria. Estranya prohibició, aquesta, tractant-se de l'home, ja que, si hem de fer cas a Diògenes de Sínope (413-327 aC), l'únic bé és el coneixement i l'únic mal és la ignorància. No és ni pensable que Déu creï un ésser racional i el condemni a captenir-se beneit, un babau, un ximple..., en una paraula: com un ignorant. D'altra banda, Déu és infinitament savi. D'aquí ve que sigui misericordiós. Lent en el càstig, diligent en l'amor, segons el salmista. I així és. Les sagrades escriptures no parlen d'altra cosa. Déu ho comprèn tot. Comprèn el sentit profund de les coses. De tal manera que deu ser l'únic jutge a qui no li cal jutjar. Jutjar és propi dels homes. Jutjar, en definitiva, és no comprendre. Altrament, si es tingués comprensió, ja no podríem jutjar (ni caldria). D'aquí deu venir –suposo– el consell evangèlic de “no jutgeu i no sereu jutjats”. El que importa és comprendre. La comprensió ens permet estimar. Com més es coneix, més s'estima. Déu, en aquest sentit, és l'amor suprem perquè la seva comprensió també ho és. I el mateix cal dir de l'home, salvant les distàncies que calgui. Com més un es coneix a si mateix, més coneix l'altre. I com més el coneix, més a prop està d'estimar-lo. El coneixement ens porta a l'amor. I al revés: per a un cristià, el deure d'estimar el proïsme l'empeny a conèixer-lo i a fer-se càrrec de les seves circumstàncies. Valgui com exemple l'immigrant.

No és gaire versemblant, doncs, que Déu prohibís a l'home l'accés al coneixement del bé i del mal. Un manament que, segons els exegetes, anava encaminat a deturar la pretensió de l'home d'endevinar el futur, de disposar-ne i de controlar-lo, recorrent a les arts màgiques, prohibides amb la pena de mort, segons consta en el Levític i en el Deuteronomi. Tal vegada sí o tal vegada no. El Gènesi no hi fa referència. En canvi, sí que fa referència –a partir de la creació de la “dona”– al matrimoni: a la unió de l'home i de la dona, malgrat que l'anacronisme resulta evident. Vull dir que la no-referència al coneixement del futur, al qual remet l'exegesi bíblica, no serà per no incórrer en l'anacronisme, ja que no seria l'únic: tota la narració en va plena. I qui diu anacronisme, diu preceptes absurds, com aquest de prohibir a l'home el coneixement del bé i del mal. És per això que en el món hi ha tants babaus?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.