Sense verds
Abandonem el mite de l'excel·lència col·lectiva dels catalans! Almenys pel que fa a la sensibilitat ecològica –amb totes les excepcions d'individus i de grups que vulgueu–. La preocupació dels catalans per l'ecologia segueix figurant entre les més baixes de les societats avançades. Exemples concrets, molts i variats: contaminació atmosfèrica que ni la crisi frena, carrers lliurats al domini absolut del cotxe i del soroll, ineficiència energètica, boscos cremats i rius morts, tones de deixalles a les platges i a les places després de celebracions populars, desguassos d'aigüeres i de vàters que s'empassen tot el que coli, ús manifestament incorrecte dels contenidors de brossa... Són activitats i actes no sols il·lícits o incívics, sinó que denoten un grau elevat de despreocupació ecològica. En alguns casos són senyal d'una autèntica barbàrie ecològica.
L'estimulant eslògan patriòtic Fer país ha estat una metàfora de la identitat destinada a l'individu i no referida a la porció de Terra de la qual hem de tenir cura com a poble. En aquest sentit, en lloc de Fer país s'ha desfet país. El 46,50% de la costa de Catalunya es troba urbanitzada –la proporció més elevada d'Espanya– i la tendència continua apuntant cap a la construcció de noves edificacions i ports esportius, segons indica l'informe Destrucció a tota costa, 2010 de l'organització Greenpeace. El totxo també ha escalat els cims i ocupat les valls, i el seu color ocre domina les perifèries de les ciutats, enlletgides per la mola de blocs uniformes, de naus i magatzems la majoria semblants en qualitat i estètica als coberts. Sense oblidar les parets mitgeres de totxo al centre de les ciutats, que cap alcalde no ha tingut la pensada de fer dissimular.
Doncs bé, en el país d'aquests defectes sorprèn i alhora s'explica que no hi hagi un sòlid partit verd. Pitjor encara, els verds que s'han presentat a les eleccions del 28-N van obtenir a tot Catalunya 15.784 vots, a penes el doble que la llista local de la Coordinadora Reusenca Independent.
La inexistència d'un partit verd amb representació parlamentària es nota, per exemple, en la impunitat ideològica i política que empara el despropòsit de suprimir la limitació a 80 km en l'àrea metropolitana de Barcelona, en el més que probable allargament de la vida de les centrals nuclears, en la profusió de cultius transgènics, en la indiferència general per l'escalfament climàtic...
No n'hi ha prou per esdevenir partit verd de penjar-se la V de verds en les sigles o incorporar uns quants verds a les llistes electorals per adquirir un pedigrí ecològic. Ja es té prou perspectiva per concloure que la incorporació testimonial de verds en els partits de l'esquerra ha estat un fracàs per als verds i una impostura per als partits receptors.
L'esquerra està ancorada en la defensa del creixement quantitatiu indiscriminat per crear llocs de treball i tenir riquesa per redistribuir, però ni l'un ni l'altre guany queden garantits amb aquest tipus de creixement. Els partits de l'esquerra arrosseguen una tradició utilitarista de la naturalesa i materialista del progrés, que si un temps fou revolucionària avui és retardatària de la presa de consciència del col·lapse ecològic que ens amenaça.
No es poden negar els mèrits històrics de l'esquerra, el primer dels quals fou normalitzar la qüestió social i conquerir drets i llibertats per a les classes treballadores. Avui resulta imperatiu normalitzar la qüestió mediambiental i portar l'ecologia política al Parlament, als mitjans de comunicació i al carrer. És força improbable que aquesta tasca l'assumeixi l'esquerra.
Si l'ecologia no entra en els programes de l'esquerra convencional, no hi haurà més remei que sortir de l'esquerra, entrar en l'ecologia política i constituir el partit verd independent que Catalunya ja hauria d'haver promogut. Un partit verd aportaria aire fresc a la política en benefici de la democràcia, de la participació ciutadana i, sobretot, del qüestionament d'un sistema de producció i de consum que està arruïnant ensems la Terra i les nostres vides. És hora ja d'acoblar la qüestió social i la mediambiental. Les coalicions o enteses entre partits de l'esquerra i partits verds s'imposaran en un futur pròxim, com ha passat en els casos d'Alemanya i de França.
