La batalla d'Almansa

Era una setmana en què només cabien alegries. La més notòria, la més palpable, va ser la inauguració del monument a la batalla d'Almansa, obra del pintor Antoni Miró, que l'ha donat a la Universitat d'Alacant. La bellesa del monument i el seu colpidor significat és una baula imprescindible per anar recuperant la nostra malmesa memòria històrica. D'això se'n diu la dignitat d'un pintor i del seu poble.

Per una altra banda un milió de persones –no solament dones– es van manifestar a 200 ciutats italianes en defensa de la dignitat de la dona i en contra del masclisme, agressiu i prepotent, de Berlusconi, que és d'aquelles persones que creuen tenir dret a dirigir, no la seva vida, sinó la dels ciutadans. És a dir, un blindat primer ministre que escamoteja la llei al més pur estil mussolinià. Ja n'hi ha prou, senyor ministre!

També ens hem trobat un altre exemple de dignitat en aquest fins ara quasi desconegut Raül Agné, entrenador del Girona, en roda de premsa al camp de l'Osca. Aquest entrenador, que afirma que no el mou cap impuls polític, sinó moral, va esclatar quan va sentir la llengua catalana menystinguda i menyspreada. Es va aixecar i va deixar tothom amb un pam de nas. Si arriba a ser a l'inrevés, algú que hagués denigrat l'espanyol (que hauria estat, també, execrable), l'autor hauria estat condemnat a l'escarni continuat i sense esquerdes. El meu respecte, senyor Agné, i més perquè els aragonesos tenen el català com una de les seves llengües.

També vull brindar per la dignitat del partit Solidaritat per la Independència, que ha celebrat el seu primer congrés nacional, en un clima esplèndid i amb una germanor envejable; molt en especial, voldria remarcar la dignitat del seu nou president, Toni Strubell, que tant admirem d'ençà que ens va fer recuperar la nostra autoestima creant la Comissió de la Dignitat.

I, tanmateix, una setmana tan rodona ha quedat estroncada per la mort de Santi Santamaria, un cuiner genial, arrelat al seu país, i un patriota que mai no va perdre l'ocasió de manifestar-se com a tal. El trobarem a faltar moltíssim com a cuiner –quins plats!, quina exquisida elegància!–, i també, ai, las!, com a extraordinària persona.