Han sortit al carrer

Potser hauria de saber en quina època Andrés Estellés va escriure aquesta estrofa. Jo diria que deu ser feta en temps de la transició, cap al 76. Just quan les unitats de grisos cavalcaven esperitats de dret cap a la fila d'estudiants plantats al mig del passeig de Gràcia.

Egipte m'ha evocat aquells dies difícils. També va haver-hi morts als carrers, aleshores. Corrien molt, els grisos i, sobretot, disposaven d'unes eines que no tenien els manifestants.

A un amic meu el van tancar a la presó, i a un altre una bola de cautxú li va petar de dret a un ull i li va buidar. Va viure temps, aquell amic, amb l'ull tapat. Ni ens n' adonàvem. L'havíem assumit amb aquell senyal al cos que res ja no li podria treure.

M'ha fet pensar en aquells dies, Egipte. Han parlat de transició, paraula enganxada als nostres dies dels finals dels setanta.

L'amic que va perdre un ull, es deia Just Casero. Sovint ens reuníem al pis d'ell i la Mercè. Asseguts a terra, picàvem fruita seca i fumàvem com cafres fins a l'extenuació.

Al mig del núvol de fum, les nostres ments somniaven mons perfectes.

La societat no tindria classes. Rebutjada per aquelles ments d'ideals, el mot “classe social” seria prohibit.

El camp de la productivitat sofriria una reforma a fons. Serien més remunerats els treballs a la cadena, a les mines, els treballs perillosos i bruts, que no pas els treballs d'oficina. I algunes tasques es podrien compartir com a servei social.

Els paradisos fiscals no existirien i el diner negre seria percaçat amb trompetes triomfals. Ningú no seria segregat a causa de la religió, ni de la raça, ni del sexe. El model de l'escola pública i el de l'hospital de la seguretat social era el model universal. Model sense el qual res no seria possible, perquè la salut i la formació de la ment eren els dos aspectes que havien d'assegurar als ciutadans els mínims de felicitat.

No sé pas si aquests dies els egipcis han somniat somnis com aquells. Però la força d'un poble plantat davant un tirà és universal, sigui quin sigui el pensament que la mou.

M'han evocat la transició, les terres del Nil. Però de seguida m'ha saltat per la pàgina el dictador. Mubarak ha estat expulsat del poder. A la transició, el dictador era sepultat amb honors al bell mig de l'Espanya centrífuga, al Valle de los Caídos, prop del Cerro de los Ángeles, lloc des del qual un dia a plena guerra va veure-hi tota España unida. Tots els territoris plans del seu voltant units a la rodona, i els immediats i els de més enllà, fins als mars, tota, tota aquella Nación que naixia d'aquell punt àlgid on un dia seria sepultat.

Va morir al llit, però durant un temps, la inèrcia del seu sistema va seguir funcionant com si res no hagués passat.

Policies pels carrers amb cavalls àrabs, corredisses amb persones ferides, amb algun mort. Amb el meu amic ferit.

Hi va haver populoses sortides als carrers: la de l'11 de setembre del 76, la marxa de la llibertat, que arrossegava el poble pels camins de Catalunya amb un sol lema: “Poble català, posa't a caminar”. Caces dels grisos contra la Columna Tramuntana, la més perillosa, segons que es deia, i que mai no van trobar. L'entusiasta manifestació de l'11 de Setembre del 1977 que volia Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia.

Com Egipte, vam sortir al carrer. Havíem cregut els somnis amagats dins les fumaroles dels ideals, ens crèiem que un altre món volia dir un altre món. I, a manera de peregrinació, seguíem les consignes dels poetes que encarnaven els nostres mites. Poetes universals que encara avui ens serveixen, que parlen per nosaltres davant el nostre avui, davant la cada vegada més ineludible necessitat del nostre poble de guanyar un Estat Català.

“No et limites a contemplar

aquestes hores que ara vénen,

baixa al carrer i participa.

No podran res davant d'un poble

unit, alegre i combatiu”.