Aires de llibertat
La revolta del gessamí a Tunísia va ser l'espurna que va encendre el foc de les protestes als països àrabs. El foc es va estendre a Egipte, un país referent per població, cultura, història i emplaçament geoestratègic, fins arribar als extrems, el Iemen, Bahrain, Algèria. Avui, l'epicentre se situa a Líbia, on durant quaranta anys s'ha imposat un dels règims més brutals i hermètics de tot el món àrab. És un foc transversal, que no coneix d'ideologies més enllà de la petició de llibertat i eleccions democràtiques, que pretén arrasar dècades de corrupció i repressió i que va a cavall de les xarxes socials i d'una joventut preparada i desencisada (entorn del 70% de la població té menys de 35 anys) per la manca de futur.
És una sacsejada d'aire fresc que, més enllà dels països àrabs, ha tingut també ressonàncies a l'Iran (allà on va començar tot després de la tupinada electoral del 2009) i, àdhuc, a la Xina. És una expressió radical de ciutadania, la revolució primigènia en estat pur, que Europa, acomodada en dècades d'autocomplaença, no reconeix i contempla amb estupor i amb més temor que esperança.
Tot canvi comporta riscos i no sempre les aspiracions dels ciutadans es veuen compensades. Poden donar-se retrocessos, reaccions brutals de repressió que anorreïn les il·lusions i les vides, com intenta fer Muammar al-Gaddafi per mantenir-se en el poder, amenaces i paràlisis en el procés de transició (un bon exemple de transició aturada en el temps és Marroc), però l'onada és irreversible. Les revoltes qüestionen el paradigma vigent fins ara: donar suport a unes dictadures que anorreen les llibertats dels pobles i conculquen els drets humans a canvi de frenar l'ascens de l'islamisme. És fals i els joves àrabs ho saben. Per això han sortit al carrer, per denunciar que la manca de llibertats no té mai justificació en nom de ningú ni de res. A més, tot i que en alguns d'aquests països les associacions islamistes tenen una presència significativa, la força de les revoltes no rau en els militants islamistes, que, d'altra banda, miren més a la Turquia de Receb Erdogan que no pas a l'Afganistan dels talibans.
L'efecte contagi ha quedat palès en l'esclat de revoltes en diversos països àrabs. Hi ha un substrat comú, la gent n'està farta, de règims autocràtics i de sàtrapes, de la corrupció, de la manca de llibertats, de la repressió i, en molts casos, de la fam i la misèria, i sobretot ha perdut la por de rebel·lar-se contra els tirans. Això no obstant, el procés assolirà en cada país característiques pròpies d'acord amb les diferents circumstàncies històriques, polítiques, socials i culturals. Àdhuc, en alguns casos, es veuran decebudes les aspiracions de llibertat. Però el món serà diferent després d'aquesta onada d'aire fresc, i la poruga Europa faria bé de donar suport polític a tots aquells que lluiten per les llibertats en aquests països –no fa tant ho fèiem també nosaltres–, rebutjant les dictadures i garantint l'ajuda econòmica allà on triomfi la transició democràtica.
Malauradament, Europa no reconeix el vell talp ni tan sols quan el túnel de la llibertat apareix davant dels seus ulls, i quan Gaddafi està perpetrant una veritable massacre a Líbia, només sembla preocupada pels efectes que això tindrà sobre la immigració i els preus dels hidrocarburs. Lamentable, ignominiós, irresponsable i injustificable.
