Tejero

Quan eres tinent coronel vas provar de canviar els destins de tot un estat, i malgrat que alguns asseguren que no te'n vas sortir, Déu n'hi do com van retrocedir les coses. Potser no es va constituir una junta militar, potser no es va retornar a la negra nit del franquisme, però la democràcia, joveneta i fràgil, ja no va ser mai més la mateixa. Aquell aire primer d'esperança i de canvi ja no el vam tornar a respirar, perquè es va malejar amb una certa pudor de por.

Trenta anys després, ets la icona d'aquell moment. Diuen que et recordem tant perquè et vas convertir en una figura tronada i pintoresca de l'Espanya negra, l'Espanya oblidada que va esfumar-se en aquell assalt al Congrés de Madrid. Jo no ho tinc tan clar; els teus bigotis i el tricorni no han passat a la història, simplement han estat elevats de l'actualitat a la categoria del símbol. I Espanya et guarda com qui penja el bastó a l'entrada, per recordar que la via militar sempre està oberta.

Els nois d'avui saben perfectament el teu nom; potser confonen dates, o les paraules exactes que vas dir, o algun detall del teu nom, Antonio Tejero Molina. Però el normal seria que no recordessin res de res, com no recorden el president del govern que anava a ser investit o fins i tot el que havia dimitit poc abans. Que la teva imatge sigui encara tan viva, que la data sigui recordada, que joves nascuts després del 1981 et tinguin al cap, és senyal que no ens hem tret de sobre el fantasma de la involució i de la caverna. Per alguna cosa deu ser.