País somort

L'enquesta europea de valors, realitzada a Catalunya per Esade i la Fundació Lluís Carulla, ha detectat un notable avenç de l'independentisme, que hauria passat del 8% al 21% en els últims deu anys. Les múltiples però no variades –solen dir més o menys el mateix– opcions independentistes esgrimiran la dada com un avenç, però no és una bona notícia. Encara que queda el consol de pensar que les entrevistes es van fer el 2009 i que segurament els partidaris de l'adéu Espanya han augmentat amb les frustracions lligades al nou estatut i la manifesta incapacitat del govern actual a Madrid per afrontar una crisi econòmica, és sorprenent que només hi hagi 1/5 de la població partidari d'amollar les amarres. Les il·lusions generades durant la transició van acabar bruscament amb la militarada del 1981 i l'harmonització autonòmica consegüent; des de llavors la desconfiança en Catalunya és patent i flagrant, i no hi hagut cap intent de seducció després del 1992, amb la cosa olímpica. Aznar veu en nosaltres una població malalta i els socialistes només hi són per recaptar suports, amb notable èxit –25 escons de 47 en les generals del 2008–. I tot i així hi ha molta més gent que creu en Espanya a Catalunya que no pas espanyols interessats en l'encaix, el progrés i el benestar dels catalans. Com és que la distanciació i el descontentament són allà ostentosos i aquí una processó que va per dintre, un remuc que no espanta? Doncs perquè no hi ha una representació política a l'altura de les circumstàncies. Què tenim? Tenim un país que fa pena, independentment de si vol ser una mera regió d'Espanya o si vol recuperar la sobirania perduda, i no ens n'hem adonat encara; almenys electoralment no ens detecten les constants vitals.