Joves funcionaris

Deu ser veritat, tal com deien els resultats d'una enquesta fa uns dies, que cada vegada hi ha més joves que estan convençuts que la seva vida serà pitjor que la dels seus pares. Però això no exclou que, mentre són joves, n'hi ha molts que s'ho passen la mar de bé. Com que, a més, això de ser jove és tan relatiu com declarar-se liberal o d'esquerres, que són uns conceptes que es van estenent i que es van adaptant a les necessitats de molts dels que s'hi declaren, hi ha la possibilitat també que més d'un dels que avui són joves triguin molts més anys del compte a deixar de ser-ho. “Ai, la joventut!”, deia el filòsof del doctor Godo, quan jo era jove i quan els joves del meu poble ens l'emportàvem de festa els caps de setmana. “N'hi ha que persegueixen la nit pels armaris”, em comentava després la meva àvia, que no era jove, però que sabia més coses de la joventut que molts de nosaltres. És un dels problemes dels que ens hem fet grans, que ens pensem que ja ho sabem tot o que ja ho hem viscut tot, i que ens costa creure que algú pugui arribar enlloc si no hi ha esforç, constància, curiositat i lluita. M'afanyo a escriure que molts joves tenen –com dir-ne sense que faci riure o sense que soni ridícul?– aquests valors. Però també és veritat que n'hi ha molts que no estan disposats a assumir cap risc i que aspiren només a ser com més aviat millor funcionaris. I el problema no és que no hi tinguin dret, sinó que en aquest món que no anem fent, però que molts voldríem, vivim separant massa els drets dels deures. És a tots aquells que no fan la seva feina a qui ens hauríem d'enfrontar. Però tot això són coses que ja sabem, coses que es diuen i que es deixen córrer.