Opinió

els miralls de la ficció

Cartes filmades

El gener del 2006, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona mostrava una exposició insòlita entre les cartes que un cineasta espanyol, Víctor Erice, enviava al cineasta iranià Abbas Kiarostami. L'exposició va obrir una sèrie d'interessants debats sobre el paper que els cineastes podrien tenir en l'espai museístic i sobre com l'existència de càmeres petites permetia treballar amb altres formats d'escriptura que permetessin reconfigurar el paper del jo en la creació fílmica. Les cartes Erice-Kiarostami van anar creixent mentre l'exposició passava per Madrid, París i Melbourne. Ara, la idea de la correspondència fílmica ha trobat un interessant perllongament en altres experiències que la propera tardor podran veure's al CCCB de Barcelona i que han posat en relació Isaki Lacuesta amb la japonesa Naomi Kawase, Albert Serra amb l'argentí Lisandro Alonso i José Luis Guerín amb Jonas Mekas.

El festival Punto de Vista de Pamplona ha ofert la possibilitat de veure un work in progress de 70 minuts de les cartes entre Guerín i Jonas Mekas. La idea central que marca la relació entre els dos directors resulta apassionant. Tots dos consideren que el cinema ha de ser un espai capaç de reaccionar a la vida i que cal partir de la captura d'allò íntim per assolir una reflexió política, que cal buscar i explorar el valor del pas del temps o la bellesa d'allò efímer en la successió de les imatges. Guerín busca una poètica en unes imatges en blanc i negre enquadrades amb precisió, sembla com si volgués retornar a la imatge un caràcter primigeni, alguna cosa de la seva relació amb el món que li pertanyia i que ara s'ha perdut. Jonas Mekas filma de manera impetuosa, captura imatges desenfocades i desenquadrades, com si volgués convertir la brusquedat i l'aparença amateur en una forma més sensorial de documentar. Guerín mostra el rostre d'una bellíssima noia jove eslovena en tota la seva esplendor per dir-nos després que va ser brutalment assassinada a les Filipines. Amb el seu gest ens recorda com el cineasta té alguna cosa a veure amb aquell pintor de la vida moderna que va descriure Baudelaire i que era dipositari d'una nova forma de capturar la bellesa a partir d'allò efímer o transitori que quan és embalsamat passa a convertir-se en dipositari d'una bellesa eterna. Les cartes entre Guerín i Mekas ens recorden com el cinema no és més que una forma de vèncer la mort.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.