Jordi Barre, la darrera cançó
Fa més aviat fred, aquest dissabte, a quarts de nou del matí, a Perpinyà. Al Castellet, la bandera catalana hi oneja a mig pal, mentre uns gendarmes barren els accessos amb cotxe pels carrers que duen a la catedral. A la plaça, una taula endomassada ofereix l'oportunitat de signar als llibres de condolences per la mort de Jordi Barre, desaparegut el 16 d'aquest mes. Hi faig una ullada i vaig girant fulls. La majoria d'inscripcions són en francès, de tant en tant hi apareix “sem catalans, sempre endavant, mai morirem”, talment un testament malastruc, fins que em trobo un llarg paràgraf en la nostra llengua signat per Renada Laura Portet.
Saludo la filla, Virgínia Barre, regidora a Perpinyà, la vídua i una colla d'amics i coneguts nord-catalans, del món de la cultura i la política, alcaldes, consellers municipals i regionals, diputats i senadors a París. De Catalunya Nord, hi és tothom. Del sud, ningú… L'amic Jaume Roure, amb la seva inseparable bufanda vermella, no em deixa ni un instant. Veig cara de pena, de tristor, de dolor real entre els assistents que acaben omplint de gom a gom la catedral de Sant Joan. Tots ells, algun cop, s'han emocionat, s'han il·lusionat, s'han revoltat, s'han enamorat, s'han divertit, s'han enyorat del país, estant lluny, amb les cançons de Jordi Barre, aquell que cantava en la llengua dels avis...
Nascut a Argelers el 7 d'abril del 1920, exactament 21 anys després que ho hagués fet el mestre Eduard Toldrà, va estudiar música al conservatori perpinyanès i liderà durant 30 anys una orquestra de ball de gran anomenada. El 1962 s'incorpora al Fanal de Sant Vicens, grup musical en català de la família Bauby, coneix Esteve Albert i tot canvia. El 1963 Edigsa li edita Jordi Barre canta Perpinyà, el seu primer disc en la nostra llengua, de la vintena que seguiran aquest, i comença la Nova Cançó a Catalunya Nord. Durant mig segle, posa música a lletres de poetes catalans del nord i del sud i a textos propis, fins a superar les 250 cançons.
Sol, o bé amb el grup Pa amb Oli, recorre la geografia nord-catalana i d'altres indrets dels Països Catalans, Anglaterra, França, el Japó... Jordi Barre, el català més popular al nord de les Alberes, ha estat una persona estimada i respectada, profeta a la seva terra. El 1999 apareix Despleguem les banderes, amb el famós Els hi fotrem que, de forma eixordadora, entonen com un himne de victòria esportiva i d'afirmació catalana els seguidors de l'equip de rugbi de la USAP cada cop que aquests puntuen en el camp. Una vida plena com la de Jordi Barre va ser mereixedora de la Creu de Sant Jordi, el premi Joan Blanca al suport a la llengua catalana, el premi Altaveu dels crítics musicals, el Disc d'Or i les distincions franceses Ordre Nacional al Mèrit i Ordre Nacional de les Palmes Acadèmiques. Potser per això el primer govern a reaccionar i a emetre una nota oficial de condol ha estat el Ministeri de Cultura de França.
la cerimònia religiosa és tota en francès. L'oficiant amolla, un parell de cops, unes paraules en l'idioma en què cantava Jordi Barre, les despulles del qual atapeeixen el temple més que un dia festiu a missa major. Assegut entre una consellera regional i un conseller municipal de Perpinyà, aquest m'etziba sorneguer: “Dels set capellans que hi ha al voltant de l'altar, saps qui és l'únic que parla en català?”. “Sí, el negre”, li responc convençut. Somriu, assentint, mentre la veu de Jordi Barre ressona a la catedral, entonant la seva darrera cançó: “Si me'n vaig d'aquest món, creieu-me que és per força. Si me'n vaig d'aquest món, jo no sé on iré...”. Desfilo davant del seu taüt, cobert amb la bandera nacional, i l'acaricio un instant amb els dits. M'emociono i em sento una mica més orfe. No tant, però, com els centenars de mirades tristes de gent de la Catalunya Nord que, a partir d'avui, se senten encara més sols.
