Ai, València, València!

No he pogut aclarir mai l'origen del problema. Per què la intolerància de molts valencians envers els catalans? És que resten ofesos perquè el 1238 Jaume I conquerí València, n'expulsà els àrabs i repoblà el territori amb catalans i aragonesos, anticipant-se a Alfons el Savi, amb el que ara serien valencians castellans enlloc de valencians catalans?

Eliseu Climent, màrtir de la lluita des d'Acció Cultural del País Valencià, per la defensa de TV3, la llibertat i la cultura, diu que la història de la recepció del canal és viva encara. Camps, de panxa enlaire, reparteix coces a l'esquerra: a la dreta no, i ara!

Hi ha la creença, cada vegada més ampla, que el sentiment del poble valencià envers els catalans no és natural. Ha estat creat premeditadament durant molts anys per la dreta irascible, bombardejant el poble, tergiversant els fets i desdibuixant la realitat.

Tinc experiències de la intolerància. Representant els mitjans de comunicació catalans, l'any 1997 assistí a València a un congrés estatal per debatre el tema Violencia y medios de comunicación. Radio y Televisión. Havia estudiat a fons el tema i donaven suport a la meva ponència experts catalans. Tot i que vaig tenir molt d'èxit amb la presentació, es van negar a tenir-la en compte a les conclusions perquè estava redactada en català. Vaig armar un escàndol en plena sessió entre aplaudiments i crits de “¡Fuera, fuera!” L'endemà al matí vaig trobar el cotxe ratllat, trencats els fars i retolat al capó i parabrisa: “¡No vuelvas a Valencia, catalán de mierda!” En veure en la lectura de les conclusions que efectivament m'havien torejat, sortí escopetejat: el dinar de cloenda m'hauria fet mal.

Fa molts anys, en una reunió de directors espanyols de Coca-Cola a Atlanta, EUA, al dinar de clausura vàrem seure a la mateixa taula els de València, Alacant, Màlaga, Sevilla, Girona i tres americans de The Coca-Cola Company. En la conversa sortí el cantant valencià Raimon. En preguntar els andalusos perquè no actuava a València i en canvi a Catalunya feia recitals un darrere l'altre amb gran èxit i ressò, es desencadenà una discussió agra i violenta. Els valencians digueren que els catalans l'havíem comprat i que el cas de Raimon era una autèntica espoliació d'art i gairebé segrest. Marca, David i jo ens vam defensar cridant com ells i va acabar malament. Amb l'excepció dels de Tarragona i Barcelona, ningú ens va donar raó. Els americans estaven ben espantats.

En l'accidentada incursió que vaig fer durant la guerra dels Balcans a Croàcia, Bòsnia i Sèrbia, amb el recordat Ernest Lluch, un diputat valencià del PP que formà part del grup ens prohibí parlar català: no l'entenia. En diversos moments crítics que vam passar, li deia: “Ernest, li ha
anat d'un pèl. És un miracle!” Ell deia: “Són quimeres. Tenim sort!”

De Sarajevo a Pale, travessant el front amb un tanc, no van respectar l'alto el foc pactat i vam quedar al mig de dos fronts, amb foc creuat d'artilleria i morters. Una explosió ran del tanc, ens precipità muntanya avall. Greument ferits, el líder Karadzic ens recollí i traslladà a l'hospital de guerra de Pale. En lliteres esperàvem ser curats. El valencià tenia un gran ferida al cap. En Lluc començà a cridar: “Miracle, miracle!” Vaig dir: “No dius que no n'hi ha, de miracles?” Tenia vuit costelles trencades. Ell insistí: “És un miracle! El valencià parla català. Està dient: ‘Mareta meua, Verge dels Desemparats, ajudeu-me!'” Ens havia fet la punyeta tot el viatge i parlava català.

Les anècdotes retraten un problema endèmic. El president Mas, a València, em temo que d'aquest tema no resoldrà res. Suposant que l'interlocutor volgués arreglar-ho, ara ja no és al seu abast. És un sentiment —provocat— anticatalà gairebé inamovible.