El contuberni dels Goya

Els diaris de Madrid, que són els que determinen la veritat, ho van entendre de seguida, això del Pa negre i el grapat de Goya. Tot plegat va ser una conspiració. En aquest cas, com que no feia al cas pensar en jueus i maçons, la conspiració va ser catalanogai, que també fa goig, encara que li manqui tradició literària i política. És clar que algú, amb una mica d'imaginació, podia haver fet l'equivalència. Els catalans deuen ser una mena de jueus de segona i els maçons probablement serien homosexuals de la secreta.

I és que a Madrid –al Teatre Reial–, al rovell de l'ou del poder, de la cultura, de les finances, de les influències, de l'amiguisme, del pelotazo, es premiï amb insistència tossuda una obra catalana –escrita en català, filmada en català, parlada en català– resulta una aberració, una anomalia inexplicable, que només un contuberni descarat i malèvol pot justificar. A la capital del vell imperi tenen plenament assumit que allò que es fa en català, si és que s'hi fa alguna cosa, és xerrameca banal, folklore de barraca de fira, entreteniment pagesívol per a muntanyencs perduts a les valls dels Pirineus. O enyorament malaltís d'èpoques de l'antigor. De fet, són molts anys de repetir la mateixa lliçó. Quan l'amic Fulgencio Miñano Ros era director de Los Sitios –el diari del Movimiento de la Girona de postguerra– li vaig preguntar si podia publicar algun text en català. Em va respondre que sí, mentre fos de Verdaguer o de Maragall.

Ara mateix, fullegeu les pàgines de cultura dels grans diaris que es fan a Madrid. Mai no hi trobareu cap referència a un llibre, una peça teatral, un serial televisiu en català, si no és als suplements regionals, els que no arriben ni poden arribar als lectors de la resta del país. Potser és que temen que es contaminin, que els trontollin les creences, si arriben a saber que es pot pensar en una altra llengua que l'oficialment oficial de l'Estat.

A les televisions de les Espanyes, públiques o privades –que això no té importància quan parlem de protegir la fe pàtria en la unitat cultural–, fan uns sorprenents equilibris quan repassen la premsa per contrastar opinions i tractament informatiu. Segueixen aquell principi periodístic que dóna prioritat a les coses pròximes: tots els diaris de la capital i un o dos diaris de Barcelona –els que es fan en castellà, naturalment– amanits, això sí, amb alguna publicació digital, la proximitat de la qual –ideològica o geogràfica– no se'm fa aparent. La premsa en català no existeix. Ni l'Avui, ni El Punt, ni l'Ara, tenen cap opció per sortir-hi. La seva opinió, el seu criteri periodístic no té cap interès. D'això, a Madrid, en diuen ningunear, que és una paraula difícil de traduir perquè el ‘menystenir' català no vol pas dir ‘tenir per res', sinó ‘tenir per menys'. Ells no ens tenen per menys, no ens tenen per res. Com que voldrien que no existíssim, no entenen que puguem ser reals i, per tant, no existim.