Aires de revolta

Hi ha ciutats que t'obliguen a deixar de banda la raó per donar pas a les emocions. O si més no, això és el que recordo de la meva primera visita al Caire. Una munió de sensacions que no podia processar a la velocitat del pensament. D'aquells dies, tinc ben present el color ocre. Com si es tractés d'un pigment, la tonalitat cobria la ciutat sencera. Respiraves el color. Vaig trigar abans no m'adonés que tot plegat responia a l'acció del vent sobre el mont Al-Muqattam: una serra de turons que divideix en dos la capital egípcia. Encimbellada dalt d'un d'aquests turons, majestuosa, la ciutadella erigida pel mític Saladí. En contrast, però, algunes de les barriades més pobres de la ciutat, entre les quals hi ha el barri copte, s'estenen caòticament al llarg de la carena. El poder i la glòria a tocar de la misèria...

Records inevitables amb aires de revolta i, certament, literaris. I és que la revolta de la plaça Tahrir té als peus d'Al-Muqattam la seva explicació evident: la pobresa i la manca de possibilitats. Així ho relaten escriptors de la talla de Taha Hussein, en una obra que apunta, en línies generals, la voluntat de l'home per vèncer el seu destí. És el cas d'Els Dies (1929) expressió de l'esperança del fellah –camperol– egipci. O bé per part de Tawfik el Hakim, que, a L'ànima comença de nou, ja es qüestiona sobre les conseqüències, en aparença vanes, de la revolució de 1919. Tanmateix, és la veu del Nobel de Literatura, Naguib Mahfuz, qui manifesta amb mestratge les inquietuds d'un jovent cada cop més inconformista i, així mateix, els anhels de les classes més desafavorides: els desheretats que, provinents de la ruralia, en èxode, arriben a una ciutat, el Caire, que devora els seus fills sense contemplacions.

En un article que el mateix Mahfuz publicà l'any 1987, l'autor es pregunta què més pot fer l'Egipte pobre. I diu: “Ha aguantat més del que pot aguantar un ésser humà”. Per reblar: “La crisi no acaba amb l'ésser humà, però li mostra la seva naturalesa, i és en aquest moment que enforteix la seva voluntat per fer front als desafiaments”. Vull recordar que tota revolta té una causa. I que hi ha un fil conductor entre les anteriors revoltes –1919 i 1952– i l'actual que eleva la consciència a la categoria de mirall. És en aquest sentit, que si Egipte o Tunísia –i ara Algèria i Líbia- s'han revoltat, no és tant per mor d'internet, que sí facilita la transmissió de dades gairebé en temps real, com per un vell paradigma –i aquesta és la paradoxa– pendent de resolució: l'atàvica pobresa i un opressiu model neocolonial a desmantellar.

La xarxa n'accelera el procés, però el pòsit ve de lluny. D'altra banda, els mitjans de comunicació han d'improvisar pel que fa a un relat que té un passat, i fins i tot, en el cas d'Egipte, uns antecedents literaris clars, però que ningú sap com evolucionarà en el futur més immediat. Sovint he llegit articles en què s'opina sobre la possibilitat d'ascens de l'islamisme, tot deixant entreveure que millor no tocar res. Però s'obvia que, en el seu fonament, es tracta d'una revolta laica amb anhels de llibertat. En tot cas, un afer que trenca en mil bocins la falsa oposició entre cultura àrab i democràcia.

Parlava de descolonitzar. Atès que fem com si el canal de Suez fos nostre. Però el cert és que cal revisar les idees en aquest sentit. Perquè si una cosa demostra l'Egipte faraònic és que els imperis –i les ideologies– acaben per col·lapsar. Cauen lentes les peces de la història. Mahfuz ploraria d'alegria per la situació actual –tot i la incertesa. Jo el recordo escrivint a la seva taula del cafè El-Fishawi. Ell, que posà en boca d'un dels seus caràcters, afectat per les contradiccions del seu país: “Venerat Egipte, estimar-te a tu és un absurd!”