Cultura de guardiola

Podria ser un joc de paraules. Però no es tracta de cap identificació entre la retallada de pressupostos que vol aplicar la conselleria de Cultura i la icona més popular de l'estalvi, la guardiola –generalment un porquet de terrissa destinat a l'engreix i a la trencadissa final i més passat de moda que les llibretes d'estalvis, signes fràgils que el gran llop bancari s'ha menjat d'un sol mossec–, sinó de la notícia que el conseller Ferran Mascarell deixava caure fa dies, en referència a una proposta que diu haver fet a Pep Guardiola. Sembla ser que el conseller vol convèncer l'entrenador més influent del país perquè col·labori en la difusió de la cultura –potser en la promoció de la lectura, detall que encara no s'ha especificat– entre el públic juvenil.

Un cop més, el nom de Guardiola i de tot el que representa és objecte de desig d'entitats privades i d'ens públics i és esgrimit, malgrat tots els esforços de neutralitat del protagonista, com un antídot contra el naufragi d'una època; en aquest cas, intentant que un personatge carismàtic alimenti el molí cultural. I és que el món de la cultura la balla magra amb les retallades. L'última tisorada anunciada per la conselleria tallarà entre el 15 i el 20% de pressupost en els equipaments culturals (l'han precedit la rebaixa del Ministeri de Cultura, que és d'un 12,3%, i la de l'Ajuntament de Barcelona, de l'ordre d'un 5%). Podríem anar de víctimes i dir que l'activitat cultural continua sent la germana pobra, però penja d'un fil la sostenibilitat d'una xarxa social bàsica que afecta l'ensenyament i la sanitat. Tot això tampoc justifica que les restriccions pressupostàries es rabegin en un sector que passa relativament desapercebut en els programes electorals. Ara el govern reclama contenció pressupostària en les institucions, condició que hauria d'haver estat norma general quan les coses semblaven anar bé. Però han faltat iniciatives per estimular el mecenatge, un dels motors que impulsen la cultura en països com els Estats Units, i rendibilitzar molt millor els serveis de les institucions culturals. Posem per cas les biblioteques. A hores d'ara hi ha desconnexió entre la xarxa de Barcelona i la seva àrea metropolitana amb la resta del país; encara no s'ha desplegat la xarxa única que proclama la llei que vertebra el sistema bibliotecari. A més, en alguns casos, com a les biblioteques de Girona, s'ha paralitzat el servei de préstec interbibliotecari que fins ara oferia la desapareguda Caixa Girona, sense que de moment ho hagi assumit el nou banc de La Caixa.

Molts símbols han caigut pel seu propi pes, llevat del que abandera el cinema català premiat als Goya, la qualitat en l'aposta cultural de TV3, el treball meritori de moltes companyies teatrals, la producció literària en català que s'expandeix per Europa, el model Guardiola...

Si no recordo malament, en una campanya endegada per la conselleria de Cultura fa més d'una dècada, la imatge de Pep Guardiola, entre d'altres personatges mediàtics, presidia l'entrada de les biblioteques d'arreu del país com a reclam per ajudar a divulgar la lectura entre els estudiants. Ja llavors, Guardiola s'havia revelat com a lector de poesia i amic de Martí i Pol, detall que els personatges del Cracòvia utilitzen a les paròdies entre bastidors per fantasiejar sobre les relacions entre l'entrenador i els jugadors. A Cultura deuen haver fet les valoracions corresponents perquè, de nou, estiguin pensant en una promoció. Guardiola representa moltes coses i és un personatge que encarna perfectament la filosofia de l'esforç personal com a via de triomf col·lectiu –el d'una colla de jugadors que actuen com un sol equip–. Com deien fa pocs dies al programa satíric La competència de RAC 1, Pep Guardiola representa tan bé el model de prudència que a la seva làpida hi posarà: “Encara hi ha lliga” (i potser també “Es traspassa”). Però res d'això no toca i, en el cas que ens interessa –el de la col·laboració cultural–, esperem que el fitxatge qualli, ni que sigui com a revulsiu del temps que ens toca viure.