Camàndules

Assistim, gairebé anestesiats, al triomf inapel·lable de les camàndules com a filtradores de la realitat. Contemplem, una vegada rere l'altra, el poder i la capacitat de seducció de les, cada vegada més ben elaborades, explicacions que no serveixen per res. Només per tenir-nos entretinguts. L'artifici, la ficció, posats al servei de mantenir preservat el secret, el truc. Amb un nivell d'execució tan acurat que arriba un punt que costa distingir quan t'endossen un romanço. O fins i tot que, sabent que ho és, el venen tan ben embolicat que et fa mandra renunciar-hi, encara que sàpigues que ho fan per marejar la perdiu, per tenir-te distret, perquè no paris i pensis per què pedales dintre de la rodeta sense parar.

Aquesta hegemonia de les camàndules, en tots els àmbits, ha experimentat una progressió fulgurant en molt poc temps. No fa gaire, els adults tenien per costum obrir els ulls a les criatures quan aquestes tenien els primers contactes amb els que els volien aixecar la camisa, retornant-los a la realitat. Una realitat cantelluda, dura, que reclamava tenacitat, que dignificava els coneixements i que forjava una consciència de tenir clar què era primordial i què era secundari.

Ara, però, instal·lats en plena crisi, una bona part dels adults s'adonen que són víctimes d'un procés de regressió, provocat per la rendició sense condicions a una utilització incorrecta dels beneficis que ens pot aportar la tecnologia i la bonança econòmica. Un procés que ha difuminat tant la ratlla entre l'essència i el complement que ens impedeix protegir les generacions més joves de les camàndules. Al contrari, moltes vegades els ensenyem el camí agafats de la maneta, o els donem l'última empenta perquè hi acabin caient de quatre grapes.