Joan Colomines i Puig

El doctor Joan Colomines i Puig (Barcelona, 1922-Barcelona, 2011) es va entregar al compromís de viure sobretot a través de l'ofici d'analista clínic, la vocació de polític i la passió de poeta.

Va ser un polític atípic. Després de la llarga etapa de la resistència antifranquista, que el va dur a la presó, entre el 1980 i el 1992 va ser diputat al Parlament de Catalunya, on va presidir la Comissió de Política Cultural. Deu anys després d'haver tancat aquest cicle de servei a la col·lectivitat des del fòrum que representa el poble, va publicar El rostre humà del Parlament (Apunts de memòria), un llibre interessant i útil per conèixer millor el que es va cuinar al Parlament de Catalunya al llarg de les primeres legislatures del postfranquisme. Escrit en un to conciliador i positiu, combina anotacions de dietari preses durant l'activitat parlamentària amb breus i delicats retrats dels companys amb qui l'autor va compartir aquesta dedicació al Parc de la Ciutadella.

Amb vuit anys i mig de perspectiva, és curiós llegir què hi va dir sobre Artur Mas: «És un gran encaixador, com ho demostra la seva espectacular mandíbula, que podria ser signe d'una certa duresa. Sembla que gaudeix d'una bona planeta.»

Ànima de la col·lecció Les Hores Extres, del I Festival Popular de Poesia Catalana Gran Price del 1970 i del premi Amadeu Oller, Colomines estimava la poesia com una eina de combat social. Els seus poemes inciten sempre a dur la lluita més enllà: «Teníem massa por, ho vèiem tot molt fràgil i allò tan anhelat semblava un bell miratge. Ens vam equivocar, i quan ara contemplo la gran seguretat d'un univers que amb ordre fa i farà milers d'anys, penso que certes coses no es poden mesurar amb una vida humana.»

No és casual que tanqués la seva poesia completa evocant Catalunya en el món com un astre d'una gran brillantor: «És un tros d'univers amb una autonomia absoluta i total, independent i lliure, engranada als estols de galàxies i ritmes del cant universal de joia, amor i vida. És això el que teniu, més enllà dels meus somnis. Per l'arc de sant Martí hi ha les set avingudes dels set millors colors que veiem a la terra en un moment feliç. Ara és en blanc i negre. Ara és la veritat. Catalunya ja és feta.»

És el missatge que ens deixa, reforçat per aquelles paraules seves que cantava Xavier Ribalta: «Sempre lliures, ben lliures, caminem.»