Obrir vies polítiques

Des de la Transició hi ha hagut moltes mesures regressives en matèria autonòmica. Destaquem-ne tres: la Loapa, el refús de tota forma cultural i de poder que no sigui castellana i centralista, i la transferència de competències enverinades (és a dir, deficitàries). Ara, en una situació de crisi generalitzada i enmig d'una ofensiva política tan demolidora com subtil, la Generalitat de Catalunya corre el risc de caure en bancarrota, en bancarrota no només econòmica sinó també política. Per a la Generalitat, en aquests moments, tan important és trobar recursos econòmics per pagar el sou dels funcionaris com fer evident que la seva funció institucional i social no radica només a pagar el sou dels funcionaris. És obvi que fa temps, gràcies a la seva hegemonia de poder, el govern central ha llançat una opa hostil sobre la Generalitat. Amb invasió de competències, sense recursos per decidir polítiques socials pròpies, sense mecanismes fiscals ni econòmics per afrontar la crisi, amb retallades sanitàries i educatives que poden dur el país arran del col·lapse, la Generalitat de Catalunya està col·locant-se en posició de ser rescatada. Per qui? Per l'Estat paternalista, és clar. Un cop certificada la seva manca de recursos i en situació d'impagament, la Generalitat podria quedar reconvertida en una institució a mig camí entre la condició folklòrica i la prolongació administrativa de l'Estat. Potser és necessari que el govern (es) recomani mesures d'austeritat i que demani vies d'endeutament per afrontar una transició. Però si el govern només es dedica a receptar cataplasmes i no obre vies polítiques per encarar la seva manca de recursos governamentals, es podrà dir que la Generalitat haurà desaparegut per demèrits propis.