DE SET EN SET
La manta
La setmana blanca encara està en dansa per a moltes famílies catalanes que aquest any han tastat per primera i, de moment, última vegada aquesta experiència. Si ens atenem a les informacions periodístiques i al que es pot escoltar parant l'orella entre familiars, veïns, amics i saludats, sembla que la seva aplicació ha estat, en un percentatge molt elevat, un maldecap per a tots els implicats. I és que, com gairebé sempre que es pren una iniciativa en l'àmbit de l'ensenyament, es constata que la manta és curta i que si ens tapem el cap deixem els peus al descobert. És el problema que comporta tenir mancances estructurals per resoldre. Sobre el paper, buscar un temps de repòs per als estudiants per trencar la llarga durada d'un període acadèmic no ha de ser negatiu forçosament. Però tirar-lo endavant sense proporcionar unes alternatives sòlides i, principalment, assequibles perquè els afectats i les seves famílies en puguin treure profit, esquerda de dalt a baix la iniciativa. Com tot, en el fons, és un tema de percepcions, i el que el ciutadà percep és que aquesta setmana blanca és un enuig, tret que no s'hagi pogut conciliar i els pares hagin pogut fer vacances. Moltes vegades es demana als pares un esforç per buscar temps en la seva agenda diària per compartir amb els fills. Esforç que molts ja fan, superant les diferències entre els horaris dels que estudien i dels que treballen, renunciant a millorar professionalment, etcètera. Ara bé, i la setmana blanca n'hauria estat una gran oportunitat, també hem de poder exigir, com a ciutadans i com a contribuents, que les administracions també prioritzin els interessos dels estudiants, dels nostres fills, dotant de la coherència necessària les iniciatives, especialment les estructurals, que vulguin tirar endavant. O sigui, que ens donin una manta que ens pugui tapar el cap i els peus.