El retorn, judicial, de Jacques Chirac

Una majoria de francesos, avui, estimen Jacques Chirac d'un amor que sembla sincer. La bonhomia, la simpatia, la naturalitat de l'antic president de la República li valen de figurar al Panteó dels polítics vius, i aquest lloc d'honor contrasta vivament amb la impopularitat amb la qual va haver d'encarar-se durant els seus dotze anys de presidència. Als setanta-vuit anys, Chirac sembla tenir una salut prou bona, tot i que periòdicament circulen rumors sobre problemes més o menys greus que podrien afectar-lo. Uns rumors escampats sovint pels seus amics, aquells que troben indignant que sigui jutjat en el cas dels llocs de treball ficticis de l'Ajuntament de París. Aquest procés podria ser només el primer, ja que Jacques Chirac està involucrat en un nombre relativament important de casos judicials, en els quals es declara innocent.

Aquest primer judici, que és previst que comenci avui, té a veure amb el període en què Chirac era batlle de París, entre el 1977 i el 1995. Un període beneït, ja que en una democràcia tan autocomplaguda com ho és la democràcia francesa, els jutges tenien el bon gust de no ficar-se en els afers dels qui lideraven les institucions. Sense voler predir el resultat del judici, es pot suposar que Chirac deu haver fet almenys una part d'allò que se li retreu, per la simple raó que era possible fer-ho. Com ho van fer altres responsables polítics arreu de França. Que un ajuntament d'una ciutat qualsevol contractés i pagués persones per tal que treballin per un o diversos partits polítics era una pràctica discreta però estesa i considerada com un mal menor. En el cas de l'Ajuntament de París, si bé es jutjaran només una vintena de casos concrets de falsos llocs de treball, es coneixen molts més exemples de persones contractades simplement pel fet de tenir un cognom amb olor de RPR (l'antiga UMP), les quals persones, en certs casos, treballaven de debò i, en d'altres, efectuaven tota mena de tasques més o menys clares de les quals, a vegades, no ha quedat cap rastre escrit enlloc. En aquells anys, la mansuetud de la justícia era gran i l'autocràcia dels polítics electes, gairebé total. Eren els anys en què no hi havia cap limitació de nombre de càrrecs i la mateixa persona podia ser batlle, president del Consell General del departament, diputat i, si li tocava la rifa, ministre. Qui podia oposar-se a algú així que, necessàriament, tenia tants amics i deutors arreu? Avui la llei imposa un límit al nombre de càrrecs, un límit molt suau: continua sent possible de ser a la vegada batlle, diputat i ministre, però no president d'un consell general; cal resignar-se a passar a simple conseller general... Chirac, abans de ser president de la República, era batlle de París, diputat i president del RPR. Un lloc idoni per fer malabarismes.