Indignats estem

Sí, hi estem. Perquè, per indignar-se, cal només una realitat objectiva –altrament tan habitual– com la injustícia i, de manera no menys indispensable, la consciència subjectiva que se'n tingui. Ara: la cosa és llavors, basta la indignació per capgirar unes condicions de vida adverses? És operatiu simplement indignar-se? Maquiavel i Marx, posem per cas, van escriure indignats llur obra? I grans estadistes, com Prat de la Riba o Nelson Mandela, no van actuar moguts des de prou més supòsits que els derivats de la mera indignació?

La pregunta ve a tomb de l'opuscle de Stéphane Hessel Indignez-vous!, publicat a finals de l'any passat i ja amb més de tretze edicions a França. Un èxit que possiblement s'explica més per la proclivitat emocional del seu públic lector (dins els paràmetres d'allò constatat ja fa deu anys per Michel Lacroix a Le culte de l'émotion), que no pas pel que pròpiament hi exposa Hessel. Un autor avalat per una trajectòria vital irreprotxable. Que, com a culminació de la seva intensa i dilatada existència, no sap tanmateix trobar més receptes que les del psicologisme, referit al passat: la indignació com a motiu bàsic de la Résistance (!), o al present: el terrorisme palestí com a forma d'exasperació (!).

(Cabria així mateix demanar-se, tot de passada, si el fet que el seu Estat es negui a signar la carta europea de llengües minoritàries, provoca a monsieur Hessel tanta d'indignació, o si ja li està bé, o si no hi havia pensat).

Lema possible, doncs, per quan s'està indignat i se sap que amb això no n'hi ha prou ni de molt: “Cap fred, cor calent, puny ferm, peus a terra”. Sembla que és el d'un modelista de Premià que ara hauria fet seu un molt honorable ciutadà d'aquest país. I que, ben mirat, no deixa de ser sinó una versió parafràstica del de la Lliga hanseàtica: Navigare necesse est, non vivere.

Doncs això: a posar-hi el coll amb més de cervell que de víscera, anant abans pel deure que per la xala.