Ull de peix
Desunits? Segur?
I ara, quan de Solidaritat se'n va un militant i poca cosa més, ai, quin aldarull!
Mireu-los, com xalen. Observeu com es llepen els bigotis, curulls de satisfacció. Estaven a l'aguait; estaven espantats i miraven a sota del llit per si hi havia un ogre. L'ogre es diu independència, i desperta terrors ancestrals i incontrolats. Són els qui diuen que ells també són independentistes. Sí: independentistes teòrics, de pancarta i de soflama, de Twitter i de taulell de bar. Però quan veuen que sí, que hi ha qui ho diu de debò, que té un projecte racional, que no es basa només en emocions sinó en un full de ruta democràtic, pacífic i viable, com el del altres països europeus que en els darrers vint anys han assolit la independència, aleshores
es neguitegen i busquen excuses.
Si el projecte és sòlid, si no el poden desfer
a riallades, aleshores es preparen a saltar a la menor alarma. D'entrada, aquests independentistes teòrics, de cafè i de pancarta, ja tenien l'argument suprem: per què no us uniu? Si no us uniu, no us votaré... Ens ho deien a nosaltres, a Solidaritat, però no als socialistes, quan Ciutadans pel Canvi se'n van escindir, ni a Esquerra, quan es van migpartir, ni a les severes escissions del PP. No: només als independentistes. I nosaltres repetíem que la unitat a qualsevol preu no la volem. Que corrin adelerats cap als escons els altres. Nosaltres, no. I da-li. I ara, quan se'n va un militant i poca cosa més, ai, quin aldarull! Mireu com els brillen els ulls, com ens diuen caïnites, com es burlen de Catalunya, com celebren la seva agudesa mental.
I encara sort,
perquè d'altres et diuen mequetefre i material de sainet (sic). Uf, quina angoixa! Per fi el projecte ja no és tan sòlid, diuen.
Doncs, estimats antiindependentistes: no
ho celebreu tant. Som els mateixos, tenim el mateix programa i cada dia tenim més militants. Només es percep allò que volem percebre, i vosaltres voleu percebre desunions i baralles. Un militant, que havia estat al capda-vant, i set o vuit persones més. Res.
I ara, quan estigueu sols, sense haver de fer articles ni proclames enlloc, amb la sinceritat que dóna no tenir testimonis, contesteu una pregunta: ¿us agradaria ara mateix estar a les sabates de Jordi Portabella? Doncs això.
