La lluita de la dona
Avui és el Dia de la Dona. Ho és aquí i ho és a tot el món. Malament rai quan s'ha de dedicar un Dia, així, amb majúscules, a un col·lectiu de persones; senyal que ens trobem davant d'una causa lluny de la normalitat. Si l'ONU dedica un dia del seu calendari internacional a la dona, vol dir que aquesta continua sent el sexe dèbil. Una debilitat que no té res a veure amb la força física –que també, quan rep pallisses d'un altre ésser més bèstia que no pas home–, sinó amb les enormes desigualats que encara pateix. A molts països africans, la dona, encara nena, pateix l'ablació, una pràctica primitiva, dolorosa i cruel que nega el plaer al sexe femení. En molts països àrabs, la dona segueix sotmesa a l'home i viu enclaustrada en el burca, una presó de roba exclusivament femenina. En alguns països subdesenvolupats, la dona ha de fer tots els papers de l'auca, tirant endavant la família i la feina, mentre el seu marit, dèbil, sí, escapa de la misèria ofegat en alcohol i drogues barates. Moltes d'aquestes dones d'altres països i cultures miren amb enveja la situació de les seves companyes de sexe del primer món. Certament, la situació de la dona europea no es pot comparar amb la del tercer món. No per això s'ha de deixar de reivindicar la plena igualtat de drets i deures; encara hi ha moltes injustícies per combatre. I els homes ens hem de sumar a aquesta lluita.
