Articles

¿Una realitat virtual?

Un dels grans problemes de comprensió de la nostra realitat nacional i política és l'estrabisme sistemàtic de l'opinió pública. A casa nostra, els mitjans refereixen la sensació d'un cert sentiment de maltractament a Catalunya des del centre, tot seguint els postulats de Wittgenstein, que, d'altra banda, mostra la seva fatiga davant la crítica insistència dels catalans fins al punt de refugiar-se en un “¡que se vayan de una vez!” en boca dels qui es neguen a entendre i assumir conseqüències de l'anàlisi. Deformada la percepció de la realitat i reubicada la seva perspectiva en un altre angle, la conclusió s'acomoda als seus prejudicis socials, històrics o polítics. A més a més, la deformació substancial de la història d'Espanya afegida al triomfalisme de confondre el món castellà amb l'hispànic desdibuixa l'enorme aportació catalanoaragonesa. Es vol ignorar l'existència de dues nacions, Portugal a banda, unides (o confederades segons la depurada i escrupolosa sensibilitat de la casa d'Àustria) en el nou estat modern dels Reis Catòlics amb unitat dinàstica, no pas política, cosa que no implica una osmosi de dues cultures diferenciades, que revifaran al s. XIX amb les guerres carlines i llur defensa radical i armada d'una foralitat que castellans i Borbons van esbandir d'ençà d'Almansa.

L'il·lustre hispanista italià Gaetano Chiappini, de la Universitat de Florència, amb qui m'uneix una relació fraternal des de 1964, amb força seny em deia la setmana passada: “Nunca pensé que eran viejos tiempos del tiempo que hemos tenido la suerte de ver y escuchar...”. Sens dubte, a Catalunya i a Espanya hom regressa a aqueixos viejos tiempos de debat essencialista, al meu parer innecessari si hagués existit un estudi ponderat de la història. La castellanista decantació de tantes òptiques enfosqueix la realitat i la desvirtua en el pitjor dels sentits pel fet que estableix unes percepcions virtuals impossibles de casar al centre i a la perifèria. Ambdues, doncs, es dissocien en lloc de cercar-hi la comprensió, en l'accepció filosòfica del concepte. Aquests viejos tiempos són per al centre l'absurda sacralització d'una Espanya gran i única postfranquista, al mateix temps que suposen per a la perifèria (Catalunya, País Valencià i les Illes) una menysvaloració de llurs genètiques dins l'Estat espanyol modern. La cooperació catalanoaragonesa també va adduir la part corresponent; per què avui tracten d'ignorar llur identitat tan respectable com legítima?

Aqueixos ‘tiempos viejos' que a Chiappini amb Paul Valéry els fa “un tanto difícil pensar en el futuro” són les premisses d'un temps i d'un espai com a categòrica i rigorosa reflexió. Per què negar la perifèria i els seus gens originaris? Seria factible, en un suposat federal amb Portugal, reduir les seves arrels històriques a causa de la nova hipotètica realitat? Si no és així, per què tant de neguit en referir-se a la Catalunya actual, immolada en un sacrificial esforç solidari que, de manera indirecta, afavoreix el descontrol andalús dels abusos pressupostaris i els seus fantasiosos drets històrics? Si en el suposat portuguès el somni alliberador ha estat el recurs al sebastianisme (la memòria d'un rei que desenvolupà Portugal enfront dels anhels absorbents de Castella), en el cas català ben bé poguera ésser aqueix emocionalisme de la independència, referència quasi onírica que cada dia més embarga nous sectors de la ciutadania. Tampoc això, ara per ara, seria realista o real. Amb tot, el problema no radica en el que és, sinó en el que es percep. L'emocionalitat tendeix a la deformació exagerada, a la magnificació d'unes percepcions des de la condició perifèrica de qui les percep. Avui, Madrid és l'excés i, en conseqüència, una temptació a la injustícia (Germà Bel); igual que el País Valencià evidencia la deformació del sentiment gregarista del centre castellà o madrileny, al qual agrada servir, o del qual pretén servir-se, segons les teories del senyor Boluda, líder empresarial valencià establert amb la seva naviliera en un Madrid sense mar, o del banquer Ignasi Villalonga. Eren tiempos viejos.

Fet i fet, centralitzar-se tot clausurant el senyal de TV3 esdevé tan ridícul com pensar que tot l'univers social català comparteix avui l'afany independentista. La feréstega crisi econòmica aguditza les contradiccions a Catalunya molt més que no pas quan el darrer estadi de l'emocionalitat davant la solució independentista es xifra en la quantificació econòmica de les seves conseqüències, segons la tesi de molts analistes: l'argument usual “España nos exprime, nos cuesta cara, no nos retorna lo que merecemos...”. D'aquí a l'“España nos roba”, només un pas. I tampoc aqueixa resultaria la veritat completa, com ben bé sabien els burgesos del s. XIX amb llur revolució industrial tardana; ens vàrem equivocar en les conclusions: es tractaria d'una visió virtual més que no pas real. I allò virtual sempre enganya per la seva pròpia essència. Millor que reflexionem tots plegats; els uns i els altres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.