Els falsos ingenus

Una de les escenes més sarcàstiques de la història del cinema es troba potser a la pel·lícula Casablanca, de Michael Curtiz. El capità francès Louis Renault, magistralment interpretat per l'actor Claude Rains, es passa totes les nits al cafè de Rick (Humphrey Bogart) i, en conseqüència, coneix perfectament què es fa i es desfà en aquell local. Un bon dia, però, exclama amb un deix poc creïble d'estranyesa: “Quin escàndol... però si aquí es juga!”. La setmana passada, i en relació amb la darrera xarlotada protagonitzada per un diputat del grup mixt, la Isabel-Clara Simó declarava a una emissora de ràdio que, pel fet d'haver defensat “a capa i espasa” (sic) aquest individu “la gent que m'ha escoltat deu pensar o bé que sóc una ingènua o una mentidera. Espero no ser cap de les dues coses –afegia–, però el que és evident és que m'he equivocat”. Disculpes acceptades, i tal dia farà un any. En tot cas, jo no crec que la senyora Simó s'hagi equivocat: la formació en què milita ha passat, en qüestió de mesos, del no res a tenir quatre diputats. Aquest triomf insòlit i fulminant tenia un preu, i tots, inclosa la senyora Simó, sabem quin era. Ara, doncs, no s'hi val a fer veure que acabem de caure de la figuera, com el capità Renault.

Sembla més aviat evident que l'èxit electoral que comentem no es va deure precisament a la presència de l'Uriel Bertran i d'altres polítics de tercera i quarta fila a les llistes de Solidaritat per la Independència. Aquí no s'ha “equivocat” ningú. No crec, en aquest sentit, que la Isabel-Clara Simó sigui, seguint amb les seves paraules, “una ingènua”, ni encara menys “una mentidera”: hi ha altres possibilitats a tenir molt en compte a l'hora de valorar la seva conducta i la de moltes altres persones (que ara, per cert, xiulen tot mirant al sostre). Per exemple, no és descartable que al seu moment haguessin donat embranzida a un populisme oportunista, que aquí no es veia des dels anys trenta, per pura irresponsabilitat. Tampoc seria estrany que sabessin perfectament de què anava aquest joc des del primer moment, però no es declaressin “traïts i decebuts” fins al darrer segon, no fos cas.

La ingenuÏtat, la de debò, forma part del caràcter de moltes persones i, en aquest sentit, no resulta gaire útil ni assenyat criticar-la. La falsa ingenuïtat, en canvi, no ha de quedar mai impune, perquè és la principal escletxa per on es cola la impostura. Les errades s'han de perdonar, naturalment: en cometem tots, i de ben grosses. Però això que comentem no és cap errada, sinó una jugada que ha desacreditat d'una forma greu i irreparable una causa justa. De falsos ingenus en aquest país n'hi ha uns quants. Tots sabien sense cap mena de dubte que creuar la línia vermella que separa la política seriosa del món volàtil i insubstancial dels espectacles de masses ens portaria a reviure episodis com els que va protagonitzar al seu moment Gil y Gil. Fer un suflé no costa gaire, i que es desfaci sol, gens. Doncs aquí el tenim. Sense voler jugar a aquella cosa tan ximpleta del “jo això ja ho vaig dir!”, sí que m'agradaria recuperar el final d'un article meu recent, publicat en aquesta mateixa plana de l'Avui. El context era una conversa –més que no pas una discussió– amb l'Hèctor López Bofill, relacionada amb qüestions que ens interessen i ens preocupen a tots dos. Acabava l'article afirmant que, a diferència de la política, “al futbol les coses funcionen d'una altra manera. Amb un rebot casual es guanya el partit al darrer minut, i tots contents: allí sí que tot és possible!. Tot és possible, emocional, esquemàtic, casual i planer: un pot ensopegar amb el camí que condueix al triomf d'una manera sobtada, amb una simple puntada de peu. Per sort o per desgràcia, la política és una altra cosa”.

Efectivament: fotre quatre crits en un estadi és una cosa força més fàcil que declarar la independència com aquell qui es menja un préssec. La temptació de barrejar ambdues coses és tan gran, però! En els països que pateixen problemes socials el populisme té, per raons òbvies, un esquer social convenientment adaptat (el peronisme n'és un bon exemple); i en aquells on es viuen conflictes nacionals i/o identitaris no hi ha res millor que un esquer igualment adaptat (en aquest cas, confonent els colors d'un equip de futbol amb els d'una bandera). A curt termini, això no falla mai: la gent de cor senzill és com és. Els problemes arriben després, i la feina dels falsos ingenus consisteix a fer com el capità Renault i declarar-se sorpresos per les ziga-zagues imprevisibles de determinats individus que sempre, en qualsevol context i circumstància, han actuat així.

Una altra de les passions dels falsos ingenus és plantejar les preguntes de tal manera que no es puguin respondre. “Qui és el responsable que el moviment independentista s'hagi disgregat tant?”, exclamaven aquests dies. Gran pregunta! Com dimonis s'ha pogut disgregar, atomitzar o dividir una cosa que, com a moviment de masses, no ha existit mai? Òbviament la pregunta s'hauria de formular d'una altra manera, però ningú no gosa fer-la. És una pregunta senzillíssima, referida al lideratge efectiu i a la política real en el context d'un projecte col·lectiu assumible per la majoria. Però aquest plantejament de la qüestió implica seriositat, i no jocs de mans; implica esforç, i no focs artificials; implica líders, i no prestidigitadors ja amortitzats en altres cabarets.