Silencis i aplaudiments
Fa poc, un amic em preguntava d'on havia sorgit el costum d'aplaudir els parlaments en actes exequials. Per a ell, el silenci hi donava més solemnitat. Potser sí. Però també és cert que, en els darrers temps, hem guanyat cotes de sinceritat en molts àmbits i els assistents als actes necrològics hem deixat d'ésser uns mers subjectes passius per manifestar d'una forma ostensible l'adhesió al record que es tributa al difunt. En els mateixos camps de futbol on, a vegades, abans del partit, es recorda algun jugador traspassat, acabat el minut de silenci esclata l'ovació d'homenatge. Abans la gent s'asseia i punt. Vull entendre l'aplaudiment com un acte explícit d'inconformitat. La mort ve a ser una derrota. Però quan els amics opinen que la trajectòria del finat no mereix aquest concepte i que, per la seva vida exemplar en algun aspecte, el difunt no ha de ser considerat un vençut sinó un vencedor, el clam subjectiu contra la injustícia es tradueix, espontàniament, en aquests aplaudiments que volen donar suport al petit panegíric que ofereix l'oficiant o algun assistent. Dissabte, a Lloret, ho vam comprovar en l'enterrament del sardanista Josep Xapellí Aymerich. Al final, la sardana La Santa Espina fou escoltada en un silenci emocionant. Però després sorgí un aplaudiment espontani que indicava que l'expresident dels Amics de la Sardana se n'anava amb l'afecte de tots els lloretencs.
