Líbia i Europa

Les relacions d'Occident amb Líbia són motiu de reflexió. La brutalitat i venalitat del “líder de la revolució” està fora de discussió però els acords comercials i la consideració política que han tingut la UE i els EUA, especialment en els últims anys, han estat dictats per l'interès econòmic, és a dir, vendre productes a Líbia, beneficiar-se de les seves inversions a Occident i assegurar-se el subministrament de gas i petroli del país amb les segones reserves d'Àfrica, i del qual el 90% de la producció, 2 milions de barrils diaris, té com a destinació la UE.

Ara que qualsevol discreció ha desaparegut i els crims del règim són titulars en tots el mitjans, és pertinent preguntar-se si la política occidental ha estat la correcta, no des de l'ètica, que la resposta és obvia, sinó des de l'eficàcia de la interrelació comercial, econòmica i política. Els dictadors i els autòcrates poden ser ignorats, però no és segur que això posi fi abans als seus règims ni que ajudi les seves poblacions, oprimides, maltractades i segrestades dels seus drets i llibertats; per tant, la solució no és la inhibició sinó l'acció, caldrà dir que diplomàtica, econòmica, fins i tot militar, però sempre intel·ligent.

Gaddafi arriba al poder el 1969 per un cop d'estat que es presentava com l'alliberament del poble perquè posava fi a l'estructura del govern “clàssica” i traslladava el poder a uns “comitès populars” que l'exercirien directament. Es va evidenciar aviat que era una ficció i la dictadura es va mostrar absoluta i aniquiladora de la iniciativa, la llibertat i el progrés material i social de la població. Els deliris polítics del líder van portar a proposar unions polítiques amb Egipte i Síria, la Lliga Àrab, que no van passar de la mera formulació i a desenvolupar després com política d'estat accions terroristes com ara la destrucció de dos avions comercials en vol, la tragèdia de Lockerbie ha estat provat que va ser provocada per Líbia, amb un balanç de 400 morts. El president Reagan bombardeja Trípoli i Bengasi però Gaddafi en surt il·lès i accelera la seva campanya desestabilitzadora pel terrorisme i l'extorsió, tant a Àfrica –envia una força expedicionària al Txad, on moren 4.000 libis– com a Europa.

Als noranta s'inicia una aproximació d'Occident. Es pacta l'alliberament de dos dels terroristes jutjats i empresonats a Anglaterra, per la indemnització directa de Líbia a les famílies de les víctimes, i es compromet el règim a destruir les seves armes de destrucció massiva, programa nuclear i armes químiques i a abandonar tot acte terrorista a Europa, encara que no del tot a l'Àfrica, on continua interferint en les polítiques internes de Mali, Ghana, el Congo i altres estats.

Itàlia, antiga potència colonial, és el primer soci comercial, i els negocis i les inversions líbies a Fiat, ENI, Finmecanica, etc., suposen avantatges comercials que porten Berlusconi a convidar Gaddafi a la cimera del G-8 el 2008. Es perdonava el passat a l'autòcrata perquè la seva política exterior s'havia tornat civilitzada, però la repressió interna no canviava. Es podia ignorar aquesta qüestió perquè mediàticament no era rellevant i es va cometre l'error polític de fer-ho.

Sembla provat ara pels fets que les polítiques de curt termini, tàctiques, amb dictadures no porten a l'estabilitat, perquè aquesta, per ser-ho, ho ha de ser a llarg termini, i això no succeeix. Contràriament, els acords comercials amb dictadures tendeixen a enfortir els règims que haurien d'evolucionar des de la seva feblesa però no des de la fortalesa generada per unes relacions internacionals teòricament “normalitzades”. No es veu la necessitat que el fet que les empreses facin negocis suposi que els governs acceptin, justifiquin i certifiquin règims corruptes i criminals. Entre la relació comercial tolerada i el suport polític entusiasta hi ha una distància que Occident ha recorregut en aquest cas sense cap necessitat i en perjudici per la pròpia posició tant política com econòmica.

La revolució del Magrib no és la dels islamistes contra els autòcrates o la d'una nova dictadura per substituir l'anterior, és la revolució d'una nova generació que no ha estat escoltada i que no veu futur ni professional ni personal al seu país; l'atur dels joves supera el 50%, perquè aquest no creix ni millora i els recursos econòmics són espoliats per una classe política incapaç i corrupta.

La UE ha optat, com a màxima acció política formal, per la petició de contenció a règims que no l'han practicada mai i en definitiva per una mal dissimulada voluntat que es mantinguin unes relacions que arribades a un punt són insostenibles. No estarem, els europeus, una vegada mes fent el ridícul?

En política exterior ja fa temps s'ha demostrat que la manca d'estratègia a llarg termini, de moderació, de fermesa, de contenció i de no-interferència, té efectes negatius per a qui ho practica. La Primera Guerra Mundial és fruit de la manca de moderació d'Alemanya; la segona, de la manca de fermesa inicial dels aliats; les guerres colonials d'Indoxina i Algèria, de la manca de contenció francesa que va fer créixer l'extremisme del Viet-minh i del FNA; el problema de l'Iran, de la interferència en els afers interns pel Regne Unit i els EUA, que eliminaren el règim legítim de Mossadegh per substituir-lo per l'il·legítim del xa.

Passa amb Europa que sempre arribem tard, que sempre ens convencem només per la força dels fets, que sempre necessitem que els altres ens resolguin els nostres problemes... perquè som, malgrat les nostres democràcies, febles i conservadors del que tenim i no volem perdre, i quasi sempre acabem perdent. Ara es repeteix la història una vegada més però quasi es pot dir que tant se val, estem ràpidament els europeus deixant de ser rellevants, no ja al món sinó fins i tot per als nostres veïns.