Josep Iborra

Vivim sovint amb la vaga il·lusió de l'esperit de creure que un punt d'inflexió amb poder per transformar-nos ens permetrà deixar enrere l'etapa present que no ens convenç. Esperem l'hora de la veritat que ens ajudi a començar de nou. Josep Iborra (Benissa, 1929-València, 2011) ens ha fet veure, amb només dues brevíssimes reflexions d'escèptic, fins a quin punt podem ser ingenus alimentant il·lusions d'aquesta mena: «L'hora de la veritat... Però, n'hi ha cap? I quina és?» i «Impossible començar de nou. Sempre continuem d'una manera o una altra.»

Després d'un llarg viatge ple de filosofia, literatura, pintura, música i altres arts, Iborra se n'ha anat com va arribar. Com volia: «Naixem sense percebre-ho. Entrem a la vida sense tenir consciència. Hauríem de morir de la mateixa manera.»

Iborra va ser el primer a indagar en el laberint de la literatura d'idees de Joan Fuster i en sortir-ne en va escriure un llibre referencial: Fuster portàtil. Una de les seves grans aportacions ha estat justament tenir l'habilitat de pair bé la seva pantagruèlica formació cultural per oferir-la amb humilitat als seus contemporanis, enriquida amb la recreació de la seva subtil capacitat d'interpretació, al llarg d'una obra portàtil, que, per paradoxal que pugui semblar, és alhora bizantina i útil, complexa i entenedora. Des de la mort de Fuster, Iborra ha estat l'assagista valencià més consistent.

Només amb l'expressió irònica del sentit comú ha sabut posar el dit a la llaga potser amb més lucidesa que ningú quan s'ha proposat analitzar la trista precarietat en què sobreviu el País Valencià com a col·lectivitat: «No s'ha donat o no s'ha creat una situació d'osmosi fluent entre els Països Catalans, que es miren el llibre valencià com un producte si no estrany sí un xic foraster, encara que només sigui per les marques dialectals que els incomoden.»

Convençut que la crítica és la consciència de la literatura, Iborra ha estat en les últimes dècades el lector erudit més instructiu per als lectors que no són erudits. Ha exercit la crítica literària amb més sensibilitat de notari amb bon gust descriptiu que no pas altivesa de professor amb esperit canònic: «El silenci del crític davant d'un llibre estimable pot constituir una forma de condemnar-lo. Aquest silenci, però, no sol ser deliberat, perquè sovint el crític té poques ocasions de parlar dels llibres.»

En vida, Iborra va ser poc conegut arreu dels Països Catalans. Ara la seva mort ha passat relativament desapercebuda als mitjans de comunicació importants. Cada vegada es va tornant més amarga la sensació que som forasters al que anomenem casa.