La gran entabanada

Al teatre de la política les excuses són infinites, com els vídeos inèdits de l'11-S, les vagues als aeroports o les litografies d'en Dalí. Però les nits de manta i entrepà viscudes durant la tempesta que fa un any va glaçar el país van dividir els servidors públics en dos bàndols que no hauríem de permetre que l'oblit tornés a barrejar: els que van agafar la pala i els que es van quedar arrupits al despatx tot escalfant-se els peus. L'emergència és un estat de necessitat a on no sobra cap sacrifici. Fa un any van sobrar excuses. La principal, ja és gros, que la culpa la teníem els ciutadans, no pas aquells que ens havien de prevenir i rescatar. Les responsabilitats se solen fondre més de pressa que la neu. Els titulars que aquests dies llegim a la premsa són concloents: els mateixos que el març passat van quedar retratats al paisatge blanc del món que s'acabava proclamen sense vergonya que sí, que potser ara estem una mica més ben preparats, però que si torna el mal temps tornarà també el caos. Són els que pretenien que el dia de la gran nevada fos també el dia de la gran entabanada. Els que asseguraven que la prevenció i la reacció van ser modèliques, que ningú va quedar atrapat al cotxe o que la línia de molt alta tensió hauria garantit el subministrament. Sort dels que no van claudicar amb aquesta alegria d'esperit i van donar hores de son per salvar la gent de la fred. Alcaldes, policies, veïns que a cops de pala van impedir que la veritat quedés sepultada. També els operaris de les elèctriques que van atrapar amb hores d'esforç anys sense inversions en el manteniment. La mala gestió de la sequera, de les nevades o de la crisi econòmica ha acabat emmascarant el significat de la paraula emergència. Una emergència no és una derrota cantada ni una oportunitat per entabanar la gent. Un any després cal recordar on era cadascú. Perquè si no som capaços d'estar a l'altura de les emergències ens mereixem la normalitat de les desgràcies.