Revoltes i nous mitjans
Des de la caiguda del Mur de Berlín, en què la informació del Berlín occidental jugà un paper decisiu, les noves formes de comunicació resulten essencials per explicar els canvis que s'esdevenen. Des de finals dels vuitanta, les antenes parabòliques s'escampen com bolets arreu del món. Poblacions que es mantenien aïllades comencen a conèixer, a través de les cadenes occidentals, altres formes de viure. La desigualtat en la distribució de la riquesa és fa també visible. L'efecte crida no és negligible i els fluxos migratoris assoleixen uns camins fins llavors poc transitats: des del denominat Tercer Món cap a les ciutats dels països desenvolupats. Fou un primer pas que alimentava noves emigracions –sense oblidar els efectes sobre els països d'origen dels relats i les remeses dels emigrants–, però no encara la revolta. El 1991, la guerra contra l'Iraq fou la guerra de la CNN, que, en un format verd i negre que recordava els jocs de les videoconsoles, va retransmetre, per primera vegada a tot el món, els impactes sobre els objectius dels suposats projectils intel·ligents que, a voltes, causaven danys col·laterals en forma de víctimes civils.
Una dècada més tard, a l'Afganistan i a l'Iraq, la CNN havia de competir amb altres cadenes occidentals i, sobretot, amb Al Jazeera. La cadena de Qatar emetia des del 1996 i llegia els conflictes des d'un punt de vista no occidental, la qual cosa li donava un plus de credibilitat entre les poblacions àrabs. De retruc, els seus programes tenien un impacte de transformació que mai podrien aconseguir les cadenes occidentals. La seva audiència es multiplicà en pocs anys i el 2005 començava les emissions en anglès. Aquesta influència l'ha posat en relleu Marc Lynch, professor a la George Washington University, quan afirmava que les revoltes àrabs “no han estat causades per Al Jazeera però resulta gairebé impossible imaginar-les sense ella” (The New York Times, 27 de gener de 2011). I, també, Hillary Clinton que denunciava “la incapacitat de les televisions del país per captar l'audiència mundial en la cobertura informativa de les revoltes [àrabs], enfront d'Al Jazeera” (TV3, 8 de març de 2011), ja que, mentre les cadenes nord-americanes fan milions d'anuncis, Al Jazeera ofereix informació real en temps real i sobre el terreny. Estem perdent la batalla de la comunicació concloïa la secretària d'Estat.
Experiències similars, però sovint més condicionades ideològicament, s'han desenvolupat també en altres llocs. És el cas de Telesur, amb seu a Caracas i creada pels governs de Veneçuela, Argentina, Bolívia, Cuba, Equador, Nicaragua, Uruguai i Paraguai, que emet des del 2005.
En el segle XXI, la proliferació dels mòbils i de les xarxes socials s'ha convertit, en mans de joves crítics amb els poders dictatorials, en un instrument subversiu de primera mà. Els règims autoritaris han intentat reduir el seu impacte tancant webs, restringint l'accés a internet, inutilitzant ones, cegant connexions, prohibint operar a determinades cadenes en el seu territori. Tot ha estat inútil i la informació trenca els murs de la censura i les prohibicions. Els blocs, Twitter, internet, els SMS van jugar ja un paper decisiu en les protestes del juny de 2009 a l'Iran, tant per difondre imatges de la repressió com per convocar manifestacions. El mateix ha succeït amb les revoltes àrabs. En el món global la informació és global i ni tan sols règims tan opacs com el xinès poden controlar-la. I la informació, a ulls d'uns joves cada cop més preparats i sense horitzó de futur, té una capacitat de mobilització i de subversió que fa que la rebel·lió, més enllà del seu èxit o del seu fracàs momentani, sigui irreversible. Passa-ho!
