Pausa?

Els negociants saben molt bé que el temps de crisi és el dels grans negocis. En política sembla que s'hagin encalmat les aigües: les esquerres –tot allò que d'una manera o altra es relaciona, ni que sigui per costum, amb aquesta etiqueta– han quedat apallissades i no tindran gaire temps per recuperar-se per a les properes eleccions; les dretes juguen les fitxes a plaer, manipulen a gust en el terreny que coneixen millor, el de l'economia. En conseqüència, sembla que hagi arribat el moment d'una pausa en què uns prou feina tindran per acabar-se de treure els ulls i recomençar, si poden, amb el que hagi quedat en unes mínimes condicions, i els altres governaran quasi sense oposició. Si la crisi econòmica no ho complica fins a provocar terror i reaccions crispades, sembla que els conservadors ho tenen tot de cara. Però no hi haurà pausa. Ho volen tot i de seguida. Ni que la seva estratègia pública els faci presentar amb la filosofia de l'estalvi, la calma i la moderació, no estan disposats a esperar. Les impaciències per destruir, fins a no deixar-ne rastre, l'obra anterior delaten la contradicció. No actuen com aquells ciutadans esporuguits que tenen males perspectives econòmiques i restringeixen les despeses accessòries però mantenen les bàsiques, sinó que ataquen, precisament, aquestes inversions bàsiques. ¿Per què els ciutadans que necessiten atenció mèdica i els xiquets que s'han d'educar paguen la insolvència i els crims multimilionaris d'uns banquers que s'han dedicat a jugar a la ruleta i a perdre? Però aquesta és l'ocasió: les esquerres desorientades i ineficaces, una crisi general, serviran per deixar-nos plomats i a punt per rostir. Quan aquesta fase s'acabi –en vindran d'altres–, no ens coneixerem ni nosaltres mateixos i, si ens mirem al mirall, ens caurà la cara de vergonya. Mentrestant, però, qui el procura haurà fet el negoci que buscava: ensenyament privat, sanitat privada, sous d'esclau, pensions anèmiques. I ells, carregats de bitllets, fent-se un panxot de riure.