Corresponsals de la revolta

Quan va esclatar la revolta al Caire, un mitjà televisiu del nostre país va enviar una coneguda tertuliana de corresponsal. La senyora parlava des de la terrassa de l'hotel on dormien la majoria de corresponsals i la càmera mostrava de fons les imatges de la plaça Tahrir. La inesperada metamorfosi de la tertuliana en corresponsal em va fer pensar algunes coses que ja sabia sobre la funció dels corresponsals i immediatament em vaig posar a veure Veillés d'Armes, de Marcel Ophüls, un documental sobre els corresponsals de premsa a Sarajevo. El documental, probablement el millor que s'ha fet sobre el tema, mostra dos models de periodista. El primer és l'ésser enganxat a la seva feina, que gaudeix trobant-se en un lloc on el sentiment de la mort no li resulta estrany. El segon model són els corresponsals que funcionen com a gremi, que es troben de conflicte en conflicte, que practiquen els mateixos vicis i converteixen la informació en un gest d'inèrcia. Les seves cròniques estan filtrades pels agents de premsa i per les informacions que poden treure de la televisió local.

Veient els enviats a Egipte i Líbia, he tingut la sensació que ha nascut un tercer gremi de corresponsals. El seu estatut és d'infiltrats dins el gremi, no dominen ni l'ofici, ni els entrellats de la mecànica informativa en temps de guerra i juguen la carta de ser el vehicle de ressonància de l'espectacularització de la informació. Les televisions volen d'ells o d'elles un certificat que han estat allà. Es posen roba esportiva i se situen en allunyats plans generals del lloc del conflicte. Llavors aprofiten per explicar allò que els ha dit el taxista que els ha portat a l'hotel, fins al punt de convertir les reflexions del taxista o del guia turístic en la veu del poble. Generalment el seu gran dia té lloc quan ells mateixos poden ser l'objecte de la notícia. Quan té lloc una agressió a algú del gremi periodístic es transformen en herois, augmenta la seva adrenalina i el nivell d'espectacularització de la seva presència. Aquesta nova raça de corresponsals no són més que el reflex que alguna cosa malaltissa té lloc en el món de la informació. Tot el que fan no serveix de res, ja que la veritable informació dels conflictes no la donen ells sinó les imatges penjades en el Youtube, enregistrades en telèfons mòbils o càmeres domèstiques per gent del poble que no es queda als hotels sinó que trepitja el lloc de la revolta.